Els mitjans de comunicació públics valencians tenen el compromís d’informar, formar i entretindre la societat valenciana. Aquesta tasca s’ha de fer en una llengua que tinga en compte, de manera harmònica, les característiques lingüístiques valencianes i la variació lingüística associada amb les diferents situacions comunicatives derivades dels distints tipus de programació.
La realitat és que les llengües no s’usen de manera uniforme, sinó que presenten variacions. Aquesta variació pot estar condicionada per l’usuari d’una llengua i pel context comunicatiu en què usa aquesta llengua.
L’usuari pot presentar tres tipus de variació:
a) de tipus geogràfic, quan ens referim a les característiques lingüístiques degudes a la seua procedència (dialectes);
b) de tipus social, quan aquestes manifesten una manera de parlar associada amb el fet de pertànyer a un grup social (sociolectes o varietats diastràtiques);
c) de tipus històric, quan representen la manera de parlar d’una època determinada (cronolectes).
Però aquest usuari no s’expressa sempre de la mateixa manera perquè sovint, dins del seu bagatge lingüístic, ha de triar opcions lingüístiques per a adaptar-se a les diferents situacions comunicatives en què es troba. És el que es coneix com a variació funcional o registres. En aquesta variació, pensant concretament en els mitjans de comunicació, podem dir que interactuen factors molt diversos:
El gènere i el contingut del discurs: el tipus de programa, el tema o la matèria que s’aborde.
El mode del discurs: la manera com es configura el text d’acord amb el canal que s’utilitza (oral o escrit, i totes les combinacions de codis possibles: escrit per a ser dit, escrit per a ser dit com si no estiguera escrit, etc.).
El nivell de formalitat: la relació del parlant amb el destinatari, determinada pels altres factors assenyalats. Podem parlar de diferents graus de formalitat: elevada, estàndard formal, estàndard informal, col·loquial.
El nivell d’espontaneïtat: el parlant es mostra més o menys espontani, segons el grau de dependència d’un guió establit.
El propòsit i la intencionalitat amb què s’elabora un discurs (informar, persuadir, instruir, dissuadir, etc.).
La capacitat d’un parlant de passar d’un registre a un altre i de saber utilitzar els recursos lingüístics més adequats a cada context comunicatiu és una habilitat que adquireix gràcies a l’ús habitual de la llengua en el seu entorn social. De fet, posa de manifest la competència lingüística que té. En aquest sentit, els professionals de la cvmc han de saber triar el registre adequat per a cada situació comunicativa amb l’objectiu de fer que el valencià que es projecte en els mitjans siga comunicativament efectiu i al mateix temps percebut com a natural, genuí i adequat.
Aquesta situació comunicativa està determinada generalment pels gèneres audiovisuals. Recordem que els gèneres són dispositius de comunicació definits socialment i històricament, amb unes característiques formals determinades i amb uns propòsits comunicatius concrets compartits per la societat o la cultura que els ha produït. Els gèneres audiovisuals poden ser ben diversos (notícies, pel·lícules, reportatges, anuncis, etc.) i poden organitzar el discurs de maneres diferents d’acord amb la tipologia textual que hi predomine (narració, diàleg, descripció, exposició, argumentació, instrucció), encara que sovint les tipologies hi poden estar combinades o superposades. Tot seguit donem una mostra de com es poden manifestar les tipologies textuals en els gèneres:
Diàleg: tertúlies, pel·lícules, sèries.
Narració: notícies, reportatges, retransmissions esportives.
Descripció: programes divulgatius, documentals.
Exposició: debats, notícies, programes divulgatius.
Argumentació: debats, entrevistes.
Instrucció: programes de cuina, campanyes d’informació, publicitat.
Per raons pràctiques, en aquest llibre agruparem els gèneres audio- visuals en quatre grans tipus bàsics o macrogèneres (vegeu els qua- dres de més avall): el macrogènere informatiu (notícies, reportatges, debats, etc.), el macrogènere dramàtic (pel·lícules, sèries, telefilms, etc.), el macrogènere d’entreteniment (concursos, programes d’humor, retransmissions esportives, etc.) i el macrogènere publicitari (anuncis, publicitat institucional, etc.).
En tot aquest procés d’adequació lingüística a la situació comunicativa no hem de perdre de vista que hem de partir d’un model lingüístic de referència. És el que es coneix com a varietat o registre estàndard. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana (2006: 20), la defineix de la manera següent:
L’estàndard es conforma sobre la base de la funcionalitat comunicativa, que afavoreix els fenòmens més estesos i acceptats en un determinat espai comunicatiu d’una comunitat lingüística, en detriment d’aquells altres que tenen un abast més restringit o que estan menys prestigiats.
Gràcies a l’estàndard, els parlants prenen consciència de la identitat i els límits de la seua llengua, siguen com siguen les distàncies interiors i les dificultats d’intercomprensió entre les varietats regionals, precisament perquè l’estàndard és el registre que més facilita la intercomprensió entre tots ells.
No són admissibles en el registre estàndard expressions excessivament vulgars, castellanismes ni estrangerismes innecessaris. També s’han d’evitar els arcaismes i les expressions molt cultistes. De fet, l’estàndard ha de ser capaç d’integrar formes habituals, naturals i genuïnes de la llengua viva sancionades per la normativa.
Però l’estàndard, encara que sol coincidir amb la llengua normativa, va més enllà en la mesura que no es limita a la reglamentació de caràcter acadèmic. És el resultat d’un procés de difusió i d’acceptació social (l’estandardització) de les convencions acadèmiques que participa en el dinamisme que implica l’ús social de la llengua. Per tant, com més ús fem de la llengua, més es consolidarà aquest model de referència. I això tant en la llengua oral com en l’escrita.
Encara que l’estàndard se sol caracteritzar com a varietat superadora de la variació geogràfica (i també històrica i social) i va associada generalment amb situacions comunicatives formals, factors com ara l’espontaneïtat o l’expressivitat posen de manifest que els límits entre formalitat i informalitat poden esdevindre difusos. En aquests casos, l’estàndard s’adapta lingüísticament a situacions més informals sense arribar a un registre estrictament col·loquial, familiar o vulgar. En el nostre Llibre d’estil, les solucions lingüístiques associades amb aquesta situació solen classificar-se com a acceptables.
Tot i que la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació no té com a objectiu principal ensenyar llengua, en la mesura que els professionals que hi treballen s’expressen en un valencià actual, àgil, adequat i genuí, el model de llengua tindrà una gran acceptació social, aconseguirà l’eficàcia comunicativa que pretén i servirà de model a la societat valenciana.
Els comunicadors dels canals de la Corporació, per tant, han de conéixer quines formes lingüístiques són adequades, recomanables o preferibles, quines són acceptables i quines són inadequades, o no recomanables, per a cada situació comunicativa.
El paper de l’avl, així com també l’ús del valencià en el sistema educatiu, en l’administració, en el camp editorial, en els mitjans de comunicació (orals i escrits) i en molts altres àmbits socials, polítics i culturals, ha ajudat a fixar aquestes jerarquitzacions. Però ara encetem una nova etapa en què l’aplicació (i l’ajust, si escau) d’aquestes recomanacions estilístiques esdevindrà fonamental per a la consolidació de l’estandardització del valencià. En aquest procés serà important trobar un equilibri entre normativa, estàndard i ús real de la llengua.
Els gèneres televisius i radiofònics
Hem classificat els gèneres que solen aparéixer tant en ràdio com en televisió a partir de l’agrupació en macrogèneres informatius, dramàtics, d’entreteniment i publicitaris, i dels condicionants professionals que comporten. Aquests condicionants estan determinats per tres paràmetres que considerem fonamentals per a definir i diferenciar els gèneres que en resulten:
a) els codis que utilitzen (oral, escrit per a ser dit i escrit per a ser dit com si fora oral);
b) el nivell de formalitat que exigeixen dels professionals (formal elevat, estàndard formal, estàndard informal i col·loquial), i
c) el nivell d’espontaneïtat que utilitzen (llengua espontània i llengua no espontània).
Aquests paràmetres no són tancats, hermètics i estables, sinó oberts, flexibles, porosos i canviants.
També és evident que els gèneres són sovint híbrids i heterogenis: per exemple, els programes culturals i divulgatius poden estar destinats a públics molt diferents (públic infantil, juvenil o adult), la qual cosa implicarà un nivell de formalitat diferent conforme a l’audiència. O els programes musicals poden tindre espais molt diversos: des d’informa- ció sobre peces de música clàssica fins a una entrevista en un poble amb membres d’una banda local. En tots els casos, el professional ha de saber ajustar, segons el context i el programa, el model de llengua més adequat per a cada situació comunicativa.
Pel que fa al portal web, aquest és, en realitat, un canal que reprodueix tant la programació televisiva com la radiofònica, si bé ara la modalitat audiovisual es combina amb molta més freqüència amb l’estàndard escrit. En aquest punt també caldrà seguir les pautes que marca el Llibre d’estil per a la llengua escrita.
| TELEVISIÓ MACROGÈNERE | GÈNERES | CODIS | NIVELL FORMALITAT | NIVELL ESPONTANEÏTAT | ||||||
| Oral | Escrit per a ser dit | Escrit per a ser dit com si fora oral | Formal elevat | Estàndard formal | Estàndard informal | Col·loquial | No espontani | Espontani | ||
| INFORMATIUS | Notícies | X | X | X | ||||||
| Reportatges | X | X | X | |||||||
| Debats | X | X | X | X | ||||||
| Tertúlies | X | X | X | X | ||||||
| Entrevistes | X | X | X | X | X | |||||
| Actualitat | X | X | X | X | ||||||
| Culturals i divulgatius | X | X | X | X | X | X | ||||
| Esports | X | X | X | |||||||
| Documentals | X | X | X | X | ||||||
| DRAMÀTICS | Pel·lícules | X | X | X | X | X | X | |||
| Sèries | X | X | X | X | X | |||||
| Telefilms | X | X | X | X | X | |||||
| Dibuixos animats | X | X | X | X | ||||||
| Òpera filmada | X | X | X | X | ||||||
| Teatre filmat | X | X | X | X | X | X | ||||
| ENTRETENIMENT | Concursos i realities | X | X | X | X | |||||
| Magazins | X | X | X | |||||||
| Programes d’humor | X | X | X | X | X | |||||
| Progr. infantils i juvenils | X | X | X | X | X | |||||
| Transmissions esportives i culturals, etc. | X | X | X | |||||||
| Programes musicals | X | X | X | |||||||
| PUBLICITARIS | Anuncis | X | X | X | X | |||||
| Campanyes informació | X | X | X | X | ||||||
| Publicitat institucional | X | X | X | |||||||
| RÀDIO MACROGÈNERE | GÈNERES | CODIS | NIVELL FORMALITAT | NIVELL ESPONTANEÏTAT | ||||||
| Oral | Escrit per a ser dit | Escrit per a ser dit com si fora oral | Formal elevat | Estàndard formal | Estàndard informal | Col·loquial | No espontani | Espontani | ||
| INFORMATIUS | Notícies | X | X | X | ||||||
| Reportatges | X | X | X | |||||||
| Debats | X | X | X | X | ||||||
| Tertúlies | X | X | X | X | ||||||
| Entrevistes | X | X | X | X | X | |||||
| Actualitat | X | X | X | X | ||||||
| Culturals i divulgatius | X | X | X | X | X | X | ||||
| Esports | X | X | X | |||||||
| Documentals | X | X | X | X | ||||||
| DRAMÀTICS | Radionovel·les | X | X | X | X | X | X | |||
| ENTRETENIMENT | Programes musicals | X | X | X | X | X | X | |||
| Programes d’humor | X | X | X | X | X | |||||
| Transmissions esportives i culturals, etc. | X | X | X | |||||||
| PUBLICITARIS | Anuncis | X | X | X | X | |||||
| Campanyes informació | X | X | X | X | ||||||
| Publicitat institucional | X | X | X | |||||||
La proposta de pronunciació que s’especifica a continuació té com a base les recomanacions realitzades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en les seues diverses obres normatives, adaptades als mitjans audiovisuals públics valencians. S’hi diferencien les formes que considerem recomanables en els mencionats mitjans, de les formes acceptables i de les no recomanables, en consideració a:
Recomanables: es tracta d’aquelles pronunciacions consolidades en el valencià estàndard. Són pronunciacions amb una àmplia extensió en tot el territori valencià i amb un prestigi social reconegut.
Acceptables: s’hi inclouen realitzacions d’una extensió geogràfica no tan àmplia, però que continuen sent vàlides i assumides dins d’un model estàndard de pronunciació.
No recomanables: hi apareixen pronunciacions d’una extensió territorial reduïda o amb connotacions poc prestigiades en el conjunt de la comunitat lingüística.
La diversitat i la multiplicitat funcional dels productes elaborats pels mitjans de comunicació comportarà també anar ajustant les opcions de pronunciació a la situació comunicativa.
a) Pronunciacions recomanables:
Cal distingir les e obertes de les e tancades:
e oberta [ɛ] e tancada [e]
set ‘número’ set ‘ganes de beure’
mel febra
correcte anglés
respecte puré
cel església
ferro séquia
terra meu
europeu greu
preu creu
novel·la entendre
Encara que en l’ortografia l’accent greu, en general, té una correspon- dència amb la pronunciació oberta, hi ha algunes paraules que, per tradició, s’escriuen amb accent greu, però es pronuncien tancades: què, perquè, València, sèrie o època.
D’altra banda, les paraules agudes acabades en –é, –és i –én (com café, interés, ofén, etc.), els verbs acabats en –éixer, –éncer i –ényer (com conéixer, véncer, empényer, etc.), i les formes verbals en –éiem i –éieu (com déiem, déieu, etc.) es pronunciaran amb e tancada, d’acord amb l’accentuació valenciana habitual.
Cal diferenciar les o obertes de les tancades:
o oberta [ɔ] o tancada [o]
dona ‘persona de sexe femení’ dona ‘verb donar’ cor dolç
oli cantó
porta pólvora
cosa glucosa
arròs amor
rosa boca
foc estoig
roig gola
bosc nebot
esport gota
En gran part de les paraules que tenen el diftong ou, la pronunciació més estesa i recomanable és amb o oberta [ɔw]: bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou (‘salari’). Però cal advertir que la pronuncia- ció de la forma fou del verb ser és [fów]. En el cas de pou, la més general és també tancada: [pów].
Quant a les formes jo i com (pronom interrogatiu o exclamatiu), són vàlides tant la pronunciació oberta com la tancada. Aquest fenomen també afecta paraules com cort, i la o tònica de la conjugació de verbs com coure, cobrar i sobrar: [kɔ́ βɾa] o [kóβɾa].
b) Pronunciacions no recomanables:
En tots els registres, cal evitar la pronunciació tancada de la e oberta i de la o oberta: cel *[sél], terra *[téra]. També s’ha d’evitar la pronunciació, per ultracorrecció, de la e i de la o tancades com a obertes: bec
*[bɛ́k], gola *[gɔ́ la], boca *[bɔ́ ka], difondre *[difɔ́ ndɾe], recórreguen
*[rekɔ́ reɣen].
En el cas del diftong ou (bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou), la realització de la o com a tancada [ow] quedarà restrigida a situacions comunicatives en què es vulga reflectir la procedència geogràfica (valencià septentrional).
a) Pronunciacions recomanables:
Cal distingir les e obertes de les e tancades:
e oberta [ɛ] e tancada [e]
set ‘número’ set ‘ganes de beure’
mel febra
correcte anglés
respecte puré
cel església
ferro séquia
terra meu
europeu greu
preu creu
novel·la entendre
Encara que en l’ortografia l’accent greu, en general, té una correspon- dència amb la pronunciació oberta, hi ha algunes paraules que, per tradició, s’escriuen amb accent greu, però es pronuncien tancades: què, perquè, València, sèrie o època.
D’altra banda, les paraules agudes acabades en –é, –és i –én (com café, interés, ofén, etc.), els verbs acabats en –éixer, –éncer i –ényer (com conéixer, véncer, empényer, etc.), i les formes verbals en –éiem i –éieu (com déiem, déieu, etc.) es pronunciaran amb e tancada, d’acord amb l’accentuació valenciana habitual.
Cal diferenciar les o obertes de les tancades:
o oberta [ɔ] o tancada [o]
dona ‘persona de sexe femení’ dona ‘verb donar’ cor dolç
oli cantó
porta pólvora
cosa glucosa
arròs amor
rosa boca
foc estoig
roig gola
bosc nebot
esport gota
En gran part de les paraules que tenen el diftong ou, la pronunciació més estesa i recomanable és amb o oberta [ɔw]: bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou (‘salari’). Però cal advertir que la pronuncia- ció de la forma fou del verb ser és [fów]. En el cas de pou, la més general és també tancada: [pów].
Quant a les formes jo i com (pronom interrogatiu o exclamatiu), són vàlides tant la pronunciació oberta com la tancada. Aquest fenomen també afecta paraules com cort, i la o tònica de la conjugació de verbs com coure, cobrar i sobrar: [kɔ́ βɾa] o [kóβɾa].
b) Pronunciacions no recomanables:
En tots els registres, cal evitar la pronunciació tancada de la e oberta i de la o oberta: cel *[sél], terra *[téra]. També s’ha d’evitar la pronunciació, per ultracorrecció, de la e i de la o tancades com a obertes: bec
*[bɛ́k], gola *[gɔ́ la], boca *[bɔ́ ka], difondre *[difɔ́ ndɾe], recórreguen
*[rekɔ́ reɣen].
En el cas del diftong ou (bou, dijous, moure, nou, ou, ploure, prou, sou), la realització de la o com a tancada [ow] quedarà restrigida a situacions comunicatives en què es vulga reflectir la procedència geogràfica (valencià septentrional).
Encara que en valencià hi sol haver una correspondència entre la grafia de les vocals àtones i la manera com es pronuncien, hi ha casos que s’aparten d’aquesta correspondència. En aquests casos seguirem les pautes que s’indiquen a continuació.
a) Pronunciacions recomanables:
• La e inicial de les paraules patrimonials començades per en–, em–, es– i ei– pot pronunciar-se com una [e] o com una [a]: entendre [enténdɾe] o [anténdɾe], emportar-se [empoɾtáɾse] o [ampoɾtáɾse], escoltar [eskoltáɾ] o [askoltáɾ], eixugar [ejʃuɣáɾ] o [ajʃuɣáɾ].
• Aquesta alternança entre la [e] i la [a] també és possible en pa- raules com gegant, lleganya, lleuger, sencer, terròs, desemparat, Miquelet, Vicentet o llençol.
• En registres formals, aquelles paraules acabades en –aixement o–eixement (naixement, reconeixement) mantenen la pronunciació de la [e]: [najʃemént], [rekonejʃemént].
b) Pronunciacions acceptables:
• La pronunciació de la [e] com a [i] de la vocal pretònica de les paraules acabades en –aixement o –eixement també és acceptable en situacions comunicatives espontànies o menys formals en què es vol reforçar l’expressivitat: naixement [najʃimént], reconeixement [rekonejʃimént].
• També és acceptable l’assimilació vocàlica de la a final de paraula a la e oberta tònica de la síl·laba anterior, característica d’una zona extensa del valencià: terra [tɛ́rɛ], perla [pɛ́ɾlɛ].
c) Pronunciacions no recomanables:
• No és recomanable en registres formals la pronunciació de la vocal e com a [i] quan està en contacte amb una consonant palatal: queixal, deixar, general, senyor, etc.
• Tampoc no és recomanable en registres formals el canvi de la desinència –a en –e de la primera i la tercera persona del singular d’alguns temps verbals, característica dels parlars septentrionals: parla [páɾle], parlava [paɾláve], parlara [paɾláɾe], parla- ria [paɾlaɾíe].
a) Pronunciacions recomanables:
El pronom ho pot tindre diferents pronunciacions segons el context fonètic en què aparega:
• En posició postverbal, si el verb acaba en consonant o en semi- vocal [w], cal mantindre la pronunciació en [o]: fer-ho, duent-ho, dueu-ho.
• Es pronuncia com a [w] si entra en contacte amb una vocal: li ho porta [liwpɔ́ ɾta], porta-ho [pɔ́ ɾtaw]), ho entra [wéntɾa].
• Generalment, es pronuncia [ew] quan apareix anteposat a un verb començat per consonant o combinat amb un pronom reduït a una consonant: ho porta [ewpɔ́ ɾta], m’ho porta [mewpɔ́ ɾta]), els ho porta [elzewpɔ́ ɾta]. En aquests casos també és possible la pronúncia [u], pròpia del valencià alacantí i del valencià tortosí.
En noms propis com Joan i Josep, la pronunciació recomanable de la oés [u]: [ʤuán], [ʤuzɛ́p].
b) Pronunciacions acceptables:
També és acceptable l’assimilació vocàlica de la a final de paraula a lao oberta tònica de la síl·laba anterior, característica d’una zona extensa del valencià: cosa [kɔ́ zɔ], porta [pɔ́ ɾtɔ].
També és acceptable en situacions comunicatives en què predomine l’espontaneïtat la pronunciació com a [u] de la vocal o en mots en què va seguida d’una síl·laba amb una i tònica o d’una síl·laba començada per consonant labial: collir [kuʎíɾ], cobert [kuβɛ́ɾt].
c) Pronunciacions no recomanables:
La pronunciació com a [o] de la vocal u en mots com juliol, fugir ojupetí.
a) Pronunciacions recomanables:
Quan apareix una i davant de la consonant palatal x [ʃ] en paraules com caixa, aixeta o peix, es recomana la pronunciació de la i: [kájʃa], [ajʃéta], [péjʃ].
b) Pronunciacions acceptables:
També és acceptable l’emmudiment de la semivocal i del grup ix, característic de zones valencianes meridionals: caixa [káʃa], aixeta [aʃé- ta], peix [péʃ].
c) Pronunciacions no recomanables:
S’ha d’evitar l’elisió de la vocal i pretònica en mots acabats en –iència: consciència [konsɛ́nsia], paciència [pasɛ́nsia].
a) Pronunciacions recomanables:
Els grups vocàlics àtons finals –ia, –ie es pronunciaran com a diftongs:
història (his-tò-ria), sèrie (sè-rie).
El grup vocàlic ui pot pronunciar-se com un diftong creixent o decrei- xent: buit [bwít] o [bújt], circuit [siɾkwít] o [siɾkújt]. Però serà un dif- tong creixent en casos com hui [wí] i huit [wít] (i els seus derivats), i en el grups güi (pingüí, lingüista) i qüi (aqüífer, terraqüi).
En els verbs acabats en –iar, com ara afiliar, agenciar, premiar, canviar, estudiar, etc., en les persones primera, segona i tercera del singular, i en la tercera del plural, l’accent ha de recaure sobre la penúltima síl·laba: a-fi-li-a, a-gen-ci-a, pre-mi-a, can-vi-es, es-tu-di-en (i no sobre l’antepenúltima).
En els verbs acabats en –cuar (evacuar, descuar) també tindrem una solució similar perquè la síl·laba tònica, en les mateixes desinències, és la penúltima: e-va-cu-en, des-cu-a. Per contra, quan tenim verbs aca- bats en –quar (adequar, liquar), el grup vocàlic –ua– es comporta com un diftong i, en les persones gramaticals esmentades, l’accent recau sobre la síl·laba anterior: a-de-qüe, a-de-qües, a-de-qua, a-de-qüen; li- qüe, li-qües, li-qua, li-qüen.
b) Pronunciacions acceptables:
En registres de formalitat alta també és acceptable la pronunciació dels grups vocàlics àtons finals -ia, -ie com a hiat: història (his-tò-ri-a), sèrie (sè-ri-e).
c) Pronunciacions no recomanables:
No és recomanable la diftongació de la o inicial en [aw]: olor, obert, ofegar. No ho és tampoc la reducció del diftong ua [wa], precedit de consonant velar (q, g), a una sola vocal: quaranta [koɾánta], guanyar[goɲáɾ]. Aquestes pronunciacions només seran possibles quan es vulguen reflectir situacions comunicatives molt informals.
a) Pronunciacions recomanables:
Seguint la pronúncia més estesa i prestigiada, en tots els registres formals i informals distingirem entre sordes i sonores.
Sonora [z] (grafies: –s–, z) Sorda [s] (grafies: s–, –s, –ss–, c, ç)
casa [káza] so ]sɔ́ ]
concisió [konsizjó] cansat [kansát]
quinze [kínze] gros [grɔ́ s]
zona [zóna] passa [pása]
cirera [siɾéɾa] caça [kása]
El grup tz del sufix verbal –itzar i dels seus derivats nominals es pronunciarà com una [z]: analitzar, organització. I el grup ts en posició inicial, o bé com una [ts] o bé com una [s]: tsar, tsarista. Però en el cas dels nombres dotze, tretze i setze, i de mots com atzavara o Atzeneta, el grup tz tindrà la realització [ddz]: [dóddze], [tɾéddze], [séddze], [addzaváɾa], [addzenéta]. I en el cas de potser, el grup ts la de [tts]: [pottséɾ].
La pronunciació de la x del grup ex– seguit de vocal serà [gz]: examen [egzámen], exemple [egzémple], exhaurit [egzawɾít]. Quan no es dona aquest context, la pronunciació de la x és [ks]: sintaxi [sintáksi], taxi [táksi], Mèxic [mɛ́ksik].
El grup –sc–, davant e, i, es pronuncia com a s sorda: piscina [pisína],escena [eséna].
En el grup –sc– dels verbs incoatius és possible la pronunciació com a [sk] i com a [∫k]: patisca [patíska] o [patí∫ka].
b) Pronunciacions no recomanables:
Encara que l’ensordiment de les s sonores no és recomanable en la pronunciació estàndard, pot servir per a recrear determinades situaci- ons comunicatives poc formals o parlars col·loquials de la zona on és habitual: casa [kása], quinze [kínse].
En paraules com comissió, impressió, consell o funció no s’ha de sonoritzar la esse sorda.
S’ha d’intentar evitar també la pronunciació palatalitzada [∫] de la s del grup ts en posició final: plats [plát∫]; i en posició medial, en l’adverbi potser [pot∫éɾ] o [pɔ̀ t∫séɾ].
En els números dotze, tretze i setze no és recomanable pronunciar el grup tz com a [dʤ]: dotze [dódʤe].
a) Pronunciacions recomanables:
Seguint la pronúncia més estesa i prestigiada, en tots els registres formals i informals distingirem entre sordes i sonores.
Sonora [z] (grafies: –s–, z) Sorda [s] (grafies: s–, –s, –ss–, c, ç)
casa [káza] so ]sɔ́ ]
concisió [konsizjó] cansat [kansát]
quinze [kínze] gros [grɔ́ s]
zona [zóna] passa [pása]
cirera [siɾéɾa] caça [kása]
El grup tz del sufix verbal –itzar i dels seus derivats nominals es pronunciarà com una [z]: analitzar, organització. I el grup ts en posició inicial, o bé com una [ts] o bé com una [s]: tsar, tsarista. Però en el cas dels nombres dotze, tretze i setze, i de mots com atzavara o Atzeneta, el grup tz tindrà la realització [ddz]: [dóddze], [tɾéddze], [séddze], [addzaváɾa], [addzenéta]. I en el cas de potser, el grup ts la de [tts]: [pottséɾ].
La pronunciació de la x del grup ex– seguit de vocal serà [gz]: examen [egzámen], exemple [egzémple], exhaurit [egzawɾít]. Quan no es dona aquest context, la pronunciació de la x és [ks]: sintaxi [sintáksi], taxi [táksi], Mèxic [mɛ́ksik].
El grup –sc–, davant e, i, es pronuncia com a s sorda: piscina [pisína],escena [eséna].
En el grup –sc– dels verbs incoatius és possible la pronunciació com a [sk] i com a [∫k]: patisca [patíska] o [patí∫ka].
b) Pronunciacions no recomanables:
Encara que l’ensordiment de les s sonores no és recomanable en la pronunciació estàndard, pot servir per a recrear determinades situaci- ons comunicatives poc formals o parlars col·loquials de la zona on és habitual: casa [kása], quinze [kínse].
En paraules com comissió, impressió, consell o funció no s’ha de sonoritzar la esse sorda.
S’ha d’intentar evitar també la pronunciació palatalitzada [∫] de la s del grup ts en posició final: plats [plát∫]; i en posició medial, en l’adverbi potser [pot∫éɾ] o [pɔ̀ t∫séɾ].
En els números dotze, tretze i setze no és recomanable pronunciar el grup tz com a [dʤ]: dotze [dódʤe].
a) Pronunciacions recomanables:
En tots els registres formals i informals es pronunciaran sonors els sons corresponents a les lletres g/j i tg/tj: gener [ʤenéɾ], jugar [ʤuɣáɾ], fetge [féʤe], viatjar [viaʤáɾ].
És recomanable la pronunciació com a i semivocal de la j en les paraules ja [já] i jo [jó] o [jɔ́ ].
b) Pronunciacions no recomanables:
Encara que l’ensordiment dels sons representats per g/j i tg/tj no és recomanable en el valencià estàndard, pot servir per a recrear determinades situacions comunicatives poc formals o parlars col·loquials de la zona on és habitual: Jaume [t∫áwme], platja [plát∫a].
No és recomanable la pronunciació com a [j], en lloc de [ʤ], de la gra- fia j dels grups –jecc– i –ject–: projecció [pɾojeksjó], trajecte [tɾajɛ́kte].
Cal evitar la pronunciació com a [js] del grup ix: baixar [bajsáɾ], coneix[konéjs].
L’addició de vocals eufòniques davant del so palatal inicial x no és adequada: Xàtiva [ai∫átiva], xarop [ai∫aɾɔ́ p].
La pronunciació com a [ʤ] o com a [j∫] de la x del grup ex– seguit de vocal en mots com executar, exercici, exemple o exèrcit quedarà restringida a situacions comunicatives col·loquials de la zona on és pròpia.
a) Pronunciacions recomanables:
La l s’ha de pronunciar amb ressonància velar i evitar articular-la com la l del castellà: caragol, pelat, colp.
Convé conservar la l en paraules com altre, nosaltres i vosaltres.
El dígraf ll s’ha de pronunciar amb el so palatal lateral: llum [ʎúm],
callar [kaʎáɾ], ull [uʎ].
És possible tant la pronunciació geminada com la simple del grup tl en paraules de caràcter patrimonial: ametla [amélla] o [améla], vetla [vélla] o [véla], etc., encara que la primera pronunciació es considera més pròpia de registres de formalitat alta.
El grup consonàntic tl en paraules cultes es pot pronunciar com a [dl] o com a [ll]: atles [ádles] o [álles], atleta [adléta] o [alléta].
El grup tll, en paraules com bitllet, ratlla o rotllo, es pronunciarà com a [ʎ].
El grup l·l es pronunciarà sense geminació: il·lusió [iluzjó]), novel·la[novɛ́la].
b) Pronunciacions acceptables:
És acceptable l’emmudiment de la l en les paraules següents en situacions comunicatives espontànies: altre [átɾe], nosaltres [nozátɾes] i vosaltres [vozátɾes].
En un registre formal elevat també serà acceptable la pronunciació geminada de l·l: il·lusió [illuzjó], novel·la [novɛ́lla].
c) Pronunciacions no recomanables:
S’evitaran les pronunciacions següents:
• La pronunciació ieista del grup ll [j]: llum [júm], callar [kajáɾ], ull [uj]. I especialment, el reforçament com a palatal africada de la consonant inicial: llet *[ʤét].
• La pronunciació palatal de la l inicial de paraules cultes com lí- nia [ʎínia], literatura [ʎiteɾatúɾa].
• La pronunciació nasalitzada de la ll inicial de mots com llenya[ɲéɲa], lligar [ɲiɣáɾ].
• La pronúncia de la t de la lletra composta tl: ametla [amédla].
a) Pronunciacions recomanables:
És recomanable la pronunciació de la d intervocàlica en els acabaments en –ada i –ador: menjada, vegada; mocador, llaurador.
Els grups consonàntics finals mp/mb, nt/nd, lt/ld, nc/ng mantindran, en general, la darrera consonant: llamp [ʎámp], tomb [tómp], pont [pɔ́ nt], dividend [diviðént], molt [mólt], herald [eɾált], cranc [kɾáɳk], sang [sáɳk]. Notem, però, el cas de temps [téms].
Els grups cultes ads–, obs– i subs–, seguits de consonant, poden man- tindre o emmudir les consonants b i d: adscripció, subscriure.
En paraules de formació culta encapçalades pel grup ps– es recomana la desaparició de la p: pseudònim, psiquiatria.
El grup gg se simplificarà en g: suggerir [suʤeɾíɾ].
En cognoms i topònims, quan es manté per tradició la combinació grà- fica ch en posició final, cal pronunciar-la com a [k] i no com a [t∫]: Pitarch [pitáɾk], March [máɾk], Buch [búk], Bosch [bɔ́ sk], etc. Però: Al- borch [alβóɾt∫], d’origen àrab.
b) Pronunciacions acceptables:
També és acceptable en el valencià estàndard l’emmudiment de les consonants finals en els grups mp/mb, nt/nd, lt/ld: llamp [ʎám], tomb [tóm], pont [pɔ́ n], dividend [diviðén], molt [mól], herald [eɾál]. Aquest emmudiment és especialment significatiu en la formació dels plurals: llamps [ʎáms], tombs [tóms], ponts [pɔ́ ns], dividends [diviðéns], molts [móls], heralds [eɾáls].
c) Pronunciacions no recomanables:
No són recomanables les realitzacions fonètiques següents:
• La desaparició de la d en posició intervocàlica en paraules comboda, cadira, madur, cadena, Nadal, roda.
• La supressió de la g intervocàlica en paraules com jugar, agulla, aigua.
• L’epèntesi d’una t al final de paraules com geni [ʤɛ́nit], premi[pɾɛ́mit].
La palatalització del grup –ts en la formació dels plurals del mots acabats en nt/nd i lt/ld: ponts [pɔ́ ntʃ], molts [móltʃ]. O quan s’afig una –s a un mot acabat en –t: pots [pɔ́ tʃ], cabuts [kaβútʃ].
a) Pronunciacions recomanables:
És preferible mantindre la distinció entre la v i la b en tots els registres:
vell-bell, vena-bena, veu-beu, vall-ball.
b) Pronunciacions acceptables:
També és acceptable la reducció de la distinció entre [v] i [b] a [b] en els àmbits territorials en què es produeix: viure [bíwɾe].
c) Pronunciacions no recomanables:
S’ha d’evitar la caiguda de la v intervocàlica de les terminacions de l’imperfet d’indicatiu: pujaves, pujàvem, pujàveu, pujaven.
a) Pronunciacions recomanables:
En tots els registres és recomanable la pronunciació de les erres finals de paraula: parlar, córrer, fortor, calor, etc.
En verbs com prendre i perdre, i en els seus compostos, les formes d’infinitiu, futur i condicional elidiran la r de la primera síl·laba: prendre [péndɾe], perdre [pɛ́ðɾe].
És recomanable l’emmudiment de la r en paraules com arbre, dimarts, diners, llavors, marbre, socors.
b) Pronunciacions acceptables:
També és acceptable en tots els registres la desaparició de la –r final, característica de les terres septentrionals i meridionals del valencià: parlar [paɾlá], calor [kaló].
c) Pronunciacions no recomanables:
Convé evitar solucions connotades com a vulgars, com ara metàtesis com quirdar per cridar, pedricar per predicar o crompar per comprar, o l’elisió de la r en paraules com poblema per problema o pograma per programa.
Tampoc és recomanable l’addició d’una r final en paraules com compte[kónteɾ] o en infinitius: creure [kɾéwɾeɾ], traure [tɾáwɾeɾ].
a) Pronunciacions recomanables:
En paraules patrimonials, els grups consonàntics –tn– i –tm– poden adoptar una pronunciació geminada o simple: cotna [kónna] o [kóna], setmana [semmána] o [semána], sotmetre [sommétre] o [sométre]. La primera de les solucions és més formal.
En paraules cultes, la pronunciació del grup tm serà [dm] o [mm]: algo- ritme [alɣoɾídme] o [alɣoɾímme]. En el cas del grup tn serà [dn] o [nn]: ètnia [ɛ́dnja] o [ɛ́nnja].
En els grups bm i pm, la pronunciació serà [bm] o [mm]: submarí [sub- maɾí] o [summaɾí], Capmany [kabmáɲ] o [kammáɲ].
En el grup gn, la pronunciació serà [gn] o [ŋn]: designar [dezignáɾ] o [deziŋnáɾ].
En el cas dels grups consonàntics cultes inicials gn, mn i pn, es reco- mana la supressió de la primera consonant: gnom, mnemotècnia, pneu- màtic.
Es mantindrà la pronunciació del grup –nn– o es reduirà a n: connexió, innocència, sexenni. Però, en cas que tinguem el prefix in–, es mantin- drà la geminació: innecessari [innesesári].
En els grups cultes cons–, ins–, trans– és recomanable pronunciar la nen els registres formals: conspirar, institut, transport.
b) Pronunciacions no recomanables:
Convé evitar la pronunciació palatalitzada de la n inicial en paraules com nervi [ɲɛ́ɾvi] o nugar [ɲuɣáɾ].
En la parla contínua, encadenem o posem en contacte les paraules per a formar unitats sintàctiques més extenses, com ara sintagmes. Aquest contacte de mots pot fer variar la pronunciació aïllada d’alguns sons, especialment en els límits de final de mot. És el que es coneix com a enllaços fònics o fonètica sintàctica. A continuació, mostrem les realitzacions naturals d’aquests enllaços, que considerarem les solucions recomanables. Cal advertir que, dins de les transcripcions, els accents secundaris es marquen amb accent greu i els primaris amb accent agut.
a) Fenòmens de diftongació:
En la frontera de mot es consideren recomanables les diftongacions pròpies del valencià:
esta unitat [èstawnitát]
no ho du [nòwdú]
no hi havia [nòjavía]
b) Fenòmens d’elisió:
En els límits entre paraules, quan ens trobem dues vocals idèntiques, es pot suprimir una d’aquestes vocals:
entre els arbres [èntɾelzáβɾes]
que el cotxe [kelkót∫e]
Si una de les dues vocals és tònica, la que es pot elidir és l’àtona:
el que ha dit [elkàðít]
no es volen [nòzvɔ́ len]
una hora [ùnɔ́ ɾa]
quina obra [kìnɔ́ βɾa]
eixe home [èj∫ɔ́ me]
què esperes [kèspéɾes]
a mà esquerra [amàskɛ́ra]
a) Fenòmens d’assimilació de sonoritat:
a.1) Les consonants oclusives finals b/p, d/t, g/c en posició final de paraula s’ensordeixen totes: tub [túp], Valladolid [vaʎaðolít], alberg [albɛ́ɾk]. Ara bé, en la parla contínua, quan després hi ha una paraula que comença per una consonant sonora [b, d, g, v, z, dʒ, m, n, ɲ, l, ʎ, r, j, w], els sons oclusius esdevenen sonors per assimilació a la consonant següent:
tub redó [tùbreðó]
sac marró [sàgmaró]
cap grandot [kàbgɾanðɔ́ t]
cap iogurt [kàbjoɣúɾt]
Això no passarà si la paraula següent comença per una consonant sorda o per una vocal: sac tancat [sàktancát], grup antic [gɾùpantík]. En aquest sentit, cal recordar també que els compostos que designen punts cardinals o procedència geogràfica també mantenen la consonant sorda: nord-est [nɔ̀ ɾtést], sud-americà [sùtameɾiká].
a.2) Els sons finals fricatius i africats sords [f, s, ∫, ts, t∫] esdevenen sonors quan la paraula següent comença per una vocal o per una con- sonant sonora:
fotògraf alemany [fotɔ̀ ɣɾavalemáɲ]
les ganes [lezɣánes]
peix adobat [pèjʒaðoβát]
pots anar-te’n [pɔ̀ ddzanáɾten]
desig incomplit [dezìdʒiŋkomplít]
El compliment d’aquesta assimilació de sonoritat permet el contrast entre sintagmes com:
les ales [lezáles] / les sales [lesáles]
els avis [elzávis] / els savis [elsávis]
uns astres [unzástɾes] / uns sastres [unsástɾes]
les eleccions [lezeleksjóns] / les seleccions [leseleksjóns]
b) El grup –nt
En el grup consonàntic final –nt, en paraules com ara quant, sant o vint, si la paraula següent comença per vocal, és preferible el manteniment de la –t final, encara que també és acceptable l’elisió a les zones en què és pròpia: sant Antoni [sàntantɔ́ ni] o [sànantɔ́ ni], quant és [kwántés] o [kwánés], vint actors [víntaktóɾs] o [vínaktóɾs].
a) Són paraules agudes:
fluor, futbol, hoquei, linier, Munic, Nobel, poliglot, radar, Raimon, Tibet, tiquet, viking, xandall, xassís
b) Són paraules planes:
acne, aeròstat, atmosfera, biosfera, conclave, decalitre, dentifrici, dinamo, exegesi, hidrosfera, intèrfon, karate, leucòcit, libido, magnetòfon, medul·la, míssil, rèptil, sinergia, termòstat, tèxtil
c) Són paraules esdrúixoles:
aurèola, Cleòpatra (també Cleopatra), Dàmocles, èczema, elèctrode, Hèlsinki, màrqueting, olimpíada, període, Sàhara
Com a criteri general, tots els fenòmens relacionats amb la morfologia i la sintaxi tindran com a marc de referència les propostes gramaticals de l’avl. Això no obstant, tenint en compte la complexitat de les situacions comunicatives amb què ens podem trobar, considerem convenient marcar les pautes estilístiques següents.
Quan ens referim a dones que exerceixen un càrrec o una professió, cal utilitzar la forma en femení. A tall d’orientació, i sense ànim d’exhaustivitat, en donem uns quants exemples:
advocat advocada
agrònom agrònoma
alcalde alcaldessa
ambaixador ambaixadora
àrbitre àrbitra
arquitecte arquitecta
banquer banquera
bidell bidella
biòleg biòloga
botànic botànica
científic científica
cirurgià cirurgiana
capatàs capatassa
comediant comedianta
comerciant comercianta
comte comtessa
degà degana
dependent dependenta
detectiu detectiva
diplomàtic diplomàtica
doctorand doctoranda
enginyer enginyera
escenògraf escenògrafa
executiu executiva
filòsof filòsofa
físic física
fotògraf fotògrafa
geògraf geògrafa
gestor gestora
hematòleg hematòloga
jutge jutgessa (o la jutge)
lletrat lletrada
magistrat magistrada
majordom majordoma
marí marina
pallasso pallassa
pedagog pedagoga
pediatre pediatra
pedicur pedicura
pèrit (o perit) pèrita (o perita)
procurador procuradora
psiquiatre psiquiatra
químic química
sacerdot sacerdotessa
soldat soldada
torero torera
xòfer (o xofer) xòfera (o xofera)
En canvi, altres són invariables i fan la distinció de gèneres per mitjà de l’article que els acompanya:
un astronauta una astronauta
un atleta una atleta
un auxiliar una auxiliar
un bus una bus
el cap la cap
el comptable la comptable
el conferenciant la conferenciant
el cònsol la cònsol
un dibuixant una dibuixant
un edil una edil
un espia una espia
un estudiant una estudiant
el fiscal la fiscal
el fisioterapeuta la fisioterapeuta
el forense la forense
el geòmetra la geòmetra
el gerent la gerent
el guàrdia la guàrdia
un guixaire una guixaire
un intèrpret una intèrpret
un maniquí una maniquí
el model la model
un ordenança una ordenança
Quan ens referim a dones que exerceixen un càrrec o una professió, cal utilitzar la forma en femení. A tall d’orientació, i sense ànim d’exhaustivitat, en donem uns quants exemples:
advocat advocada
agrònom agrònoma
alcalde alcaldessa
ambaixador ambaixadora
àrbitre àrbitra
arquitecte arquitecta
banquer banquera
bidell bidella
biòleg biòloga
botànic botànica
científic científica
cirurgià cirurgiana
capatàs capatassa
comediant comedianta
comerciant comercianta
comte comtessa
degà degana
dependent dependenta
detectiu detectiva
diplomàtic diplomàtica
doctorand doctoranda
enginyer enginyera
escenògraf escenògrafa
executiu executiva
filòsof filòsofa
físic física
fotògraf fotògrafa
geògraf geògrafa
gestor gestora
hematòleg hematòloga
jutge jutgessa (o la jutge)
lletrat lletrada
magistrat magistrada
majordom majordoma
marí marina
pallasso pallassa
pedagog pedagoga
pediatre pediatra
pedicur pedicura
pèrit (o perit) pèrita (o perita)
procurador procuradora
psiquiatre psiquiatra
químic química
sacerdot sacerdotessa
soldat soldada
torero torera
xòfer (o xofer) xòfera (o xofera)
En canvi, altres són invariables i fan la distinció de gèneres per mitjà de l’article que els acompanya:
un astronauta una astronauta
un atleta una atleta
un auxiliar una auxiliar
un bus una bus
el cap la cap
el comptable la comptable
el conferenciant la conferenciant
el cònsol la cònsol
un dibuixant una dibuixant
un edil una edil
un espia una espia
un estudiant una estudiant
el fiscal la fiscal
el fisioterapeuta la fisioterapeuta
el forense la forense
el geòmetra la geòmetra
el gerent la gerent
el guàrdia la guàrdia
un guixaire una guixaire
un intèrpret una intèrpret
un maniquí una maniquí
el model la model
un ordenança una ordenança
a) Formes preferibles:
En els registres formals, orals i escrits, els mots acabats en –ista seran invariables: lingüista, artista, socialista, activista, analista, etc.
b) Formes acceptables:
Quan es vulga expressar una certa espontaneïtat i en els registres col·loquials, la variació de gènere també és acceptable: artiste/artista, es- pecialiste/especialista, futboliste/futbolista, etc.
En aquesta classe de mots, es poden adoptar tant els plurals en –os com els plurals en –s: boscos/boscs, castos/casts, textos/texts, desitjos/ desigs. Però en paraules com puig i test, i en termes científics com blast, protist, cist o plast (i els compostos), és preferible el plural en –s: puigs, tests, blasts, protists, cists, plasts.
En aquesta classe de mots, es poden adoptar tant els plurals en –os com els plurals en –s: boscos/boscs, castos/casts, textos/texts, desitjos/ desigs. Però en paraules com puig i test, i en termes científics com blast, protist, cist o plast (i els compostos), és preferible el plural en –s: puigs, tests, blasts, protists, cists, plasts.
a) Formes preferibles:
En tots els registres, els mots home i jove poden adoptar tant la terminació –ns (hòmens, jóvens) com la terminació –s (homes, joves). En tot cas, és convenient mantindre una homogeneïtat formal en el discurs. En altres paraules que tenen característiques morfològiques similars, es preferirà la solució en –s: raves, marges, orfes, termes, imatges, ver- ges, coves, ases, etc.
b) Formes acceptables:
En registres espontanis i col·loquials també són possibles les solucions amb –ns de paraules com ara ràvens, màrgens, òrfens, térmens, imàtgens, vèrgens, còvens, àsens, etc.
Quan el cognom designa diversos membres d’una mateixa família, posarem l’article en plural, però mantindrem el cognom en singular: els Botín, els Blasco, els Cerdà.
En el cas de les dinasties, n’hi ha que adopten la forma del plural (els Àustries, els Borbons, els Trastàmares, etc.) i n’hi ha que només mantenen en plural l’article inicial (els Savoia, els Borja, els Estuard, els Tudor, etc.).
Farem el plural afegint una s al final de la paraula:
blanc-i-negre blanc-i-negres
curtcircuit curtcircuits
llargmetratge llargmetratges
nouvingut nouvinguts
gira-sol gira-sols
vila-realenc vila-realencs
Farem el plural afegint una s al final de la paraula:
blanc-i-negre blanc-i-negres
curtcircuit curtcircuits
llargmetratge llargmetratges
nouvingut nouvinguts
gira-sol gira-sols
vila-realenc vila-realencs
La marca de plural la tindrà la primera paraula i la segona es mantindrà invariable:
cotxe bomba cotxes bomba
decret llei decrets llei
vagó restaurant vagons restaurant
pis pilot pisos pilot
El morfema de plural s’aplica als dos elements:
guàrdia civil guàrdies civils
policia nacional policies nacionals
novel·la negra novel·les negres
rellotge digital rellotges digitals
Les paraules que són préstecs d’altres llengües, tant si estan adaptades ortogràficament com si mantenen la forma original, faran el plural seguint les solucions morfològiques habituals en valencià:
aquelarre aquelarres
currículum currículums
míting mítings
pírcing pírcings
flaix flaixos
espagueti espaguetis
ikastola ikastoles
land lands
whisky whiskys
En els casos en què el préstec ha penetrat amb la forma originària de plural entre els especialistes d’un camp temàtic, es mantindrà la forma originària. En són un exemple termes musicals com ara castrati (sing. castrato) o lieder (sing. lied).
a) Forma preferible:
La forma el és la solució general en tots els registres: Vam deixar el cotxe a casa.
b) Forma acceptable:
Les formes lo, los, característiques dels parlars septentrionals (lo cotxe, los carros), són acceptables en registres menys formals o col·loquials per a marcar situacions comunicatives dels àmbits territorials on són pròpies.
a) Forma preferible:
La forma el és la solució general en tots els registres: Vam deixar el cotxe a casa.
b) Forma acceptable:
Les formes lo, los, característiques dels parlars septentrionals (lo cotxe, los carros), són acceptables en registres menys formals o col·loquials per a marcar situacions comunicatives dels àmbits territorials on són pròpies.
a) Forma preferible:
La forma el és la solució general en tots els registres: Vam deixar el cotxe a casa.
b) Forma acceptable:
Les formes lo, los, característiques dels parlars septentrionals (lo cotxe, los carros), són acceptables en registres menys formals o col·loquials per a marcar situacions comunicatives dels àmbits territorials on són pròpies.
a) Forma preferible:
En la llengua estàndard, en construccions abstractives o generalitzadores, on l’article funciona com a substantivador d’adjectius o d’oracions de relatiu, la forma general que farem servir serà el:
Preferix el dolç al salat (i no: *Preferix lo dolç a lo salat) Farà tot el que podrà (i no: *Farà tot lo que podrà)
Quan la substantivació afecte estructures preposicionals, participis o possessius, caldrà buscar solucions diferents de la simple anteposició de la forma de l’article el:
Torna-li les seues coses (i no: *Torna-li lo d’ella)
El que s’indica és inadequat (i no: *Lo indicat és inadequat) No vol res meu / de les meues coses (i no: *No vol res de lo meu)
b) Formes no recomanables:
L’ús de la forma lo amb valor generalitzador o abstractiu podrà usarse, si és procedent, per a marcar situacions comunicatives de baixa formalitat o col·loquials.
No són recomanables les formes això, allò + adjectiu amb la funció generalitzadora, si no tenen una funció díctica, és a dir, si no s’usen per a referir-se a alguna cosa concreta:
Funció generalitzadora: *Eixa persona representa allò antiquat (en lloc de: Eixa persona representa les coses antiquades / un estil antiquat)
Funció díctica: Dona’m allò que hi ha allí
a) Forma preferible:
En la llengua estàndard, en construccions abstractives o generalitzadores, on l’article funciona com a substantivador d’adjectius o d’oracions de relatiu, la forma general que farem servir serà el:
Preferix el dolç al salat (i no: *Preferix lo dolç a lo salat) Farà tot el que podrà (i no: *Farà tot lo que podrà)
Quan la substantivació afecte estructures preposicionals, participis o possessius, caldrà buscar solucions diferents de la simple anteposició de la forma de l’article el:
Torna-li les seues coses (i no: *Torna-li lo d’ella)
El que s’indica és inadequat (i no: *Lo indicat és inadequat) No vol res meu / de les meues coses (i no: *No vol res de lo meu)
b) Formes no recomanables:
L’ús de la forma lo amb valor generalitzador o abstractiu podrà usarse, si és procedent, per a marcar situacions comunicatives de baixa formalitat o col·loquials.
No són recomanables les formes això, allò + adjectiu amb la funció generalitzadora, si no tenen una funció díctica, és a dir, si no s’usen per a referir-se a alguna cosa concreta:
Funció generalitzadora: *Eixa persona representa allò antiquat (en lloc de: Eixa persona representa les coses antiquades / un estil antiquat)
Funció díctica: Dona’m allò que hi ha allí
a) Formes preferibles:
L’expressió de la intensitat s’ha de realitzar per mitjà d’elements quantitatius, i no amb estructures amb l’article lo o amb l’article el:
No et pots imaginar que bé que ens ho hem passat (i no: *No et pots imaginar lo bé que ens ho hem passat)
Em sorprén com toca de bé el piano (i no: *Em sorprén lo bé que toca el piano)
Ho faré tan ràpid com puga (i no: *Ho faré lo més ràpid possible)
a) Formes no recomanables:
En algunes ocasions, utilitzem modismes amb la forma de l’article lo que no són propis del valencià: a lo gran, en lo successiu, a lo seu, en lo referent a, etc. Cal buscar alternatives pròpies de la llengua: de manera copiosa, d’ara en avant, a la seua, pel que fa a, etc.
a) Formes preferibles:
En tots els registres orals, tant en els formals com en els informals, s’usaran els determinants demostratius simples amb un sistema díctic de tres graus: este (proximitat), eixe (distància intermèdia), aquell (llunyania). Les formes del masculí singular este i eixe, davant d’una paraula que comença en vocal, elideixen la vocal final: este home (pron. [èstɔ́ me]), eixe arbre (pron. [èjʃáβɾe]).
En la redacció de textos escrits, quan el text es reproduïsca en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.), també s’usaran els demostratius reduïts. Ara bé, en el portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, si no és el cas que la informació ja ve redactada de l’edició oral, es donarà preferència a les formes reforçades dels demostratius: aquest (proximitat i distància intermèdia), aquell (llunyania). Per al masculí plural del demostratiu aquest s’ha d’emprar la forma aquests.
En el cas dels pronoms demostratius neutres, s’adoptarà el sistema de tres graus amb les formes següents: açò (proximitat), això (distància intermèdia), allò (llunyania).
Els demostratius locatius també tenen un sistema de tres graus amb les formes següents: ací (proximitat), ahí (distància intermèdia), allí o allà (llunyania).
b) Formes acceptables:
En la llengua oral, en registres marcats per un grau de formalitat elevat, també serà possible optar pel sistema binari de demostratius amb forma reforçada: aquest (proximitat i distància intermèdia), aquell (llunyania).
Pel que fa a la forma aquí amb valor de distància intermèdia, si és el cas, ha de quedar restringida al registre formal elevat. Aquesta forma també pot adoptar el valor de proximitat; en aquest cas, és acceptable per a marcar restrictivament una procedència geogràfica (parlars més septentrionals i meridionals).
b) Formes no recomanables:
Cal evitar l’ús de la forma astò.
a) Formes preferibles:
En el cas dels possessius tònics, les corresponents formes femenines seran les següents: meua, teua, seua, meues, teues, seues.
Davant de noms de parentiu i amb certes expressions, les formes del possessiu àton poden alternar amb les del possessiu tònic en tots els registres: mon pare / el meu pare, ma mare / la meua mare, sa tia / la seua tia, etc.; en ma vida / en la meua vida, a ma casa / a la meua casa.
Els possessius àtons també són adequats en algunes fórmules de tractament, com ara Sa Santedat, Sa Excel·lència, Ses Majestats, Sa Il·lustríssima, ses senyories.
b) Formes no recomanables:
No són recomanables les formes arcaiques llur, llurs, que seran substituïdes per el seu, la seua, els seus, les seues.
Tampoc no és recomanable usar el possessiu associat amb parts del cos, noms de parentiu, objectes pròxims, etc. quan la relació és òbvia i no hi ha possibilitat de confusió.
Vindrà amb la dona i els fills (i no: amb la seua dona i els seus fills)
La pilota li ha pegat al braç (i no: li ha pegat al seu braç)
Si no queda satisfet, li tornem els diners (i no: els seus diners) He portat el cotxe al taller (i no: el meu cotxe)
a) Formes preferibles:
En tots els registres orals (formals i informals) es preferirà l’ús invariable del numeral dos (p. ex., les dos candidates a la presidència del govern), i les formes huit, huitanta, huit-cents, dèsset, díhuit i dènou.
En la redacció de textos escrits, quan el text es reproduïsca en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.), també s’usarà la forma invariable del numeral dos. Ara bé, en el portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, si no és el cas que la informació ja ve redactada de l’edició oral, es donarà preferència a la variació de gènere del numeral dos:
els dos candidats
les dues candidates
b) Formes acceptables:
En la llengua oral, quan hi haja un interés per reflectir un registre de formalitat elevada, també és possible la variació de gènere del numeral dos: dos/dues.
És acceptable la pronunciació de dènou com a [dɛ́nɛw] en situacions comunicatives espontànies i col·loquials.
a) Formes preferibles:
En tots els registres orals (formals i informals) es preferirà l’ús invariable del numeral dos (p. ex., les dos candidates a la presidència del govern), i les formes huit, huitanta, huit-cents, dèsset, díhuit i dènou.
En la redacció de textos escrits, quan el text es reproduïsca en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.), també s’usarà la forma invariable del numeral dos. Ara bé, en el portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, si no és el cas que la informació ja ve redactada de l’edició oral, es donarà preferència a la variació de gènere del numeral dos:
els dos candidats
les dues candidates
b) Formes acceptables:
En la llengua oral, quan hi haja un interés per reflectir un registre de formalitat elevada, també és possible la variació de gènere del numeral dos: dos/dues.
És acceptable la pronunciació de dènou com a [dɛ́nɛw] en situacions comunicatives espontànies i col·loquials.
a) Formes preferibles:
En tots els registres orals, les formes dels ordinals corresponents a 5, 6, 7 i 8 podran ser les formes simples quint, sext, sèptim i octau o les derivades amb el sufix –é/–ena: cinqué, sisé, seté i huité. A partir del 9, es formen amb el sufix –é/–ena: nové, desé, onzé, etc.
El Llevant ocupa la quinta/cinquena posició
L’Orfeó ha interpretat la Huitena simfonia de Mahler Bautista ha pujat al nové lloc en la classificació de l’atp
En la redacció de textos escrits, quan el text es reproduïsca en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.), es reproduirà la solució de l’emissió oral. No obstant això, en el portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, si la informació no ve ja redactada de l’edició oral, es donarà preferència a les formes cinqué, sisé, seté i huité.
El Llevant ocupa la cinquena posició
Les variants simples poden constituir-se també com a substantius per a designar determinats conceptes, com ara estrofes (una octava clàssica), intervals musicals (una sexta menor) o la coincidència en un any (ser de la mateixa quinta).
b) Formes acceptables:
És possible usar així mateix altres solucions populars com el que fa cinc, el que fa nou, la que fa dotze, etc.
El Castelló ja va el que fa cinc
c) Formes no recomanables:
En registres formals convé evitar l’ús invariable de primer i segon quan acompanyen substantius en femení o en plural: *La primer volta, *la segon casa, *les segons eleccions.
a) Formes preferibles:
En el cas del quantitatiu molt, l’usarem en els contextos negatius, interrogatius i en les condicionals en tots els registres orals i escrits:
Enguany la collita de taronges no ha sigut molt bona Que en vols molts?
Si se’n presenten molts més, no en tindrem prou
La quantificació exclamativa d’un nom s’ha de dur a terme amb quin i no amb que:
Quin fred que fa! (i no: *Que fred que fa!) Quina barra que té! (i no: *Que barra que té!)
b) Formes acceptables:
El quantitatiu gaire quedarà restringit a registres orals i escrits de formalitat elevada:
A l’hospital no queden gaires vacunes antigripals
Queda realment gaire marge de maniobra?
Si hi ha gaires mesures més, la situació pot esdevindre insuportable
c) Formes no recomanables:
No s’ha de confondre el pronom res amb el quantitatiu gens: No tardarà gens a tornar (i no: *No tardarà res a tornar)
a) Formes preferibles:
L’indefinit cap és la solució recomanable en tots els registres orals i escrits:
No té cap problema
b) Formes acceptables:
L’indefinit ningun, encara que no és la solució preferible en registres formals, pot aparéixer, alternant amb cap, en situacions comunicatives orals no formals:
No té ningun problema
c) Formes no recomanables:
S’ha d’evitar l’elisió de l’article indefinit davant de la forma altre en contextos com ara:
*Altre tema que abordarem serà... (en lloc de: Un altre tema que abordarem serà...)
*S’ha detectat altre cas de violència masclista (en lloc de: S’ha detectat un altre cas de violència masclista)
Generalment, evitarem l’ús de l’indefinit cap davant de noms incomptables:
No té gens de consistència (i no: *No té cap consistència) No em fa gens de por (i no: *No em fa cap por)
Les solucions pròpies dels registres formals orals i escrits són: nosaltres, vosaltres.
La forma u del pronom indefinit és la recomanada en les construccions impersonals en tots els registres: Quan u té un accident no sap què fer. S’evitarà l’ús de la forma arcaica hom.
Les formes tots i tot el món prevaldran sobre la forma tothom.
Les solucions pròpies dels registres formals orals i escrits són: nosaltres, vosaltres.
La forma u del pronom indefinit és la recomanada en les construccions impersonals en tots els registres: Quan u té un accident no sap què fer. S’evitarà l’ús de la forma arcaica hom.
Les formes tots i tot el món prevaldran sobre la forma tothom.
a) Formes preferibles:
a.1) Les formes que han d’adoptar els pronoms febles en els registres formals orals i escrits són les proposades per la normativa lingüística:
Em pareix
Vull casar-me
Ens n’anem
Anem-nos-en
En el cas del pronom feble corresponent a la segona persona del plural, convé advertir que la forma preferible en l’oralitat, en tots els registres formals i informals, és la invariable:
Vos acompanye
Vull acompanyar-vos
No vull perdre-vos
En la redacció de textos escrits, quan el text es reproduïsca en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.), també s’usarà la forma invariable vos. Però, en el portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, si la informació no ve ja redactada de l’edició oral, es donarà preferència a les formes variables us/vos:
Us acompanye
Vull acompanyar-vos
No vull perdre-us
a.2) En els temps compostos, quan els pronoms de tercera persona adopten la forma femenina (la, les), es recomana la concordança del participi amb el pronom feble tant en registres orals com escrits:
Eixa situació econòmica, ja l’hem viscuda (i no: Eixa situació econòmica, ja l’hem viscut)
Les opcions de guanyar, les ha perdudes (i no: Les opcions de guanyar, les ha perdut)
a.3) Cal conservar els usos normatius i tradicionals dels pronoms en, hi i ho en tots els registres:
En tinc dos (i no: *Tinc dos)
Has vingut alguna volta a ma casa? Sí que hi he anat (i no: *Sí que he anat)
Què vols? Ho vull tot (i no: *Vull tot)
b) Formes acceptables:
En la llengua oral és possible la variació del pronom feble de segona persona del plural (us/vos) quan es pretén marcar una formalitat elevada.
En la llengua oral, en situacions comunicatives espontànies i col·loquials, també són possibles davant d’un verb començat per consonant les formes plenes dels pronoms febles me, te, se, ne: me pareix, te duc, se casa, se renten, ne tinc.
c) Formes no recomanables:
La forma del pronom feble mos (ens/nos) s’evitarà en textos formals i informals, encara que podrà servir com a recurs per a marcar situacions comunicatives orals molt col·loquials.
*Mos n’anem (en lloc de: ens en anem o ens n’anem)
*Anem-mos-en (en lloc de: anem-nos-en)
També tindrà un ús restrictiu similar la reducció a es dels pronoms febles de primera i segona persona del plural, pròpia del registre col·loquial d’alguns parlars:
*Se n’anem (en lloc de: ens en anem o ens n’anem)
*Se n’aneu (en lloc de: vos/us en aneu o vos/us n’aneu)
En línies generals, el model de referència és el que indica la gnv de l’avl. Això no obstant, tot seguit es fan una sèrie de remarques.
Davant de noms propis de lloc, per a indicar la localització s’usarà la preposició a:
Viu a Girona (i no: Viu en Girona)
Quan no són noms propis, però expressen un lloc físic, és possible optar per la preposició a o per la preposició en:
Viu al/en el carrer Major
Davant de l’article definit que acompanya els noms de les parts del cos, s’utilitza la preposició a:
El migcampista es va fer mal al peu esquerre
Però davant de noms sense determinant, i d’indefinits, quantitatius, demostratius i relatius s’usa en:
Viuen en diferents cases dels afores
Segur que ho trobes en algun dels calaixos de la tauleta de nit Ha treballat en molts llocs diferents
En este carrer hi ha tant de sarau que no es pot dormir La situació en què es troba la família és desesperada
Si s’expressa una localització metafòrica, s’usarà la preposició en: Estem en una crisi constant
Pròximament, en la televisió valenciana
a) Formes preferibles:
En les parts del dia sovint poden alternar a i de: al matí / de (bon) matí, a la vesprada / de vesprada, a la nit / de nit, a la matinada / de matinada. Però: al migdia, a l’hora de dinar, a mitjan matí, a mitjan vesprada, a poqueta nit, etc.
Els mesos i les festes poden anar amb a o amb per + article: al gener / pel gener, al març / pel març; a Sant Vicent / per Sant Vicent.
Les estacions, segons els casos, poden anar amb a o amb de: a l’hivern / d’hivern, a l’estiu / d’estiu. Però: a la primavera, a la tardor.
En l’expressió dels anys hi ha diverses possibilitats: amb la preposició
en o sense.
en el 2017
en 1970
l’any 2021
el 2005
b) Formes no recomanables:
No són pròpies de registres formals les solucions amb la preposició en per als mesos, les festes i les estacions: en gener, en Sant Vicent, en estiu.
Tampoc no són pròpies de registres formals les solucions amb la preposició per en les parts del dia: pel matí, per la vesprada, per la nit.
Però, tant uns casos com els altres, si és el cas, podran servir com a recurs per a marcar situacions comunicatives orals col·loquials.
En construccions de règim preposicional amb a, en, de i amb davant de la conjunció que, s’ha d’eliminar la preposició o buscar solucions alternatives amb bases buides, com ara l’expressió el fet que:
El rumor que no vindrà és fals (i no: *El rumor de que no vindrà és fals)
Està content que vingues (i no: *Està content de que vingues)
Un pare s’oblida que el fill era al cotxe / del fet que el fill era al cotxe (i no: *Un pare s’oblida de que el fill era al cotxe)
El govern s’arrisca que li tomben el pressupost / al fet que li tomben el pressupost (i no: *El govern s’arrisca a que li tomben el pressupost)
En construccions de règim preposicional amb subordinades substantives en infinitiu, segons les característiques del verb, poden alternar les preposicions en i a (basar-se, complaure’s, consistir, interessar-se, etc.) o les preposicions amb, a i de (conformar-se, comptar, avindre’s, estar d’acord, amenaçar, etc.):
Això consisteix a/en fer diverses prospeccions Comptava de/amb cobrar més diners
En aquests contextos sintàctics hi ha alguns verbs en què l’ús més generalitzat és sense alternança (afanyar-se, tardar, entretindre’s): No tardaré a vindre (i no: *No tardarà en vindre).
En la llengua oral és possible en tots els registres la presència o l’absència de la preposició a davant d’un nom propi sense article:
S’ha vist a Ximo Puig passant el dia per l’Albufera S’ha vist Ximo Puig passant el dia per l’Albufera
Però, en els textos escrits en el web i en les xarxes socials de la Corporació, la solució sense preposició serà la preferent.
a) Formes preferibles:
L’expressió d’una finalitat, fins i tot si comporta una intencionalitat, s’expressarà amb la preposició per a en tots els registres:
Els polítics treballen per a millorar la situació actual
b) Formes acceptables:
En els registres formals escrits, la intencionalitat marcada amb un verb d’acció també es podrà expressar amb la preposició per:
Els polítics treballen per millorar la situació actual
Les preposicions davall i sota són sinònimes i indiquen una posició inferior respecte a un altre referent. Però, mentre que davall serà la forma preferent amb sentits físics (S’ha deixat el llibre davall de la taula), sota és la forma recomanada amb sentits abstractes (Està sota les seues ordes). En aquests contextos, no és recomanable l’ús de baix (S’ha deixat el llibre baix de la taula, *Està baix les seues ordes).
Caldrà seguir la normativa gramatical. Amb tot, convé fer algunes remarques:
a) La conjunció final presenta la forma perquè en la llengua estàndard: Li ho dic perquè estiga preparat. L’ús de la forma per a que podrà servir com a recurs expressiu en situacions comunicatives poc formals: Li ho dic per a que estiga preparat.
b) Les formes mentre i mentre que són les preferibles en els registres formals; amb tot, també són acceptables les formes mentres i mentres que en contextos espontanis i en registres informals.
c) L’expressió de la confirmació amb sí seguida d’una oració exigeix la presència de que: Sí que ho faré (i no: *Sí ho faré).
d) El connector de contrast no obstant això (o això no obstant) també pot tindre la solució no obstant.
e) No són recomanables les formes cultes: car, puix, puix que, nogensmenys.
a) L’expressió de la probabilitat es durà a terme, preferentment, amb la perífrasi deure + infinitiu: Deuen ser les dotze. L’ús del futur, encara que també acceptable, és una opció menys formal.
b) En les construccions amb el verb haver-hi, quan aparega amb un sintagma nominal en plural, és possible tant la no concordança del verb com la concordança, encara que aquesta darrera és menys formal: Hi havia / hi havien molts homes. En tot cas, cal evitar el pleonasme, o aparició redundant, del pronom en: *N’hi havia molts homes.
c) Cal evitar la confusió entre el cd i el ci, que afecta també els pronoms corresponents:
L’informem que ha eixit una oferta fantàstica (i no: *Li informem que ha eixit una oferta fantàstica)
La mort del seu germà el va afectar molt (i no: *La mort del seu germà li va afectar molt)
Pentina’l (i no: *Pentina-li)
d) La perífrasi anar a + infinitiu no s’ha d’usar per a expressar un futur imminent, una intenció o una valoració si el verb anar va en present:
Ara parlarem del tema de la setmana (i no: Anem a parlar del tema de la setmana)
Demà les temperatures pujaran (i no: Demà les temperatures van a pujar)
Està a punt de ploure (i no: Va a ploure) Què vols fer? (i no: Què vas a fer?)
Així com has de curar-te? (i no: Així com vas a curar-te?)
Però convé advertir que sí que pot tindre un valor d’imminència si el verb anar va en passat:
Anàvem a telefonar-li ara mateix
e) Les oracions que indiquen una acció posterior a la principal no poden anar encapçalades per un gerundi:
Va tindre un accident i es va quedar paraplègic (i no: *Va tindre un accident quedant-se paraplègic)
f) Les oracions de relatiu preposicionals, quan van precedides d’un antecedent, no es poden expressar amb la forma article definit + que:
El futbolista del València s’ha posat a calfar a la banda en què / on es troben els aficionats de l’equip contrari (i no: *El futbolista del València s’ha posat a calfar a la banda en la que es troben els aficionats de l’equip contrari)
Se seguiran les opcions normatives primàries de l’avl. Amb tot, convé fer algunes remarques.
a) Formes preferibles:
Com a forma general de la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació, cal usar les formes amb la desinència–e: parle. En la resta de les conjugacions, són preferibles les formes sense desinència: perd, dorm.
En verbs amb infinitiu acabat en –aure o –eure (caure, creure, jaure, seure, traure, veure), les persones primera i segona del plural es faran amb una i consonàntica: caiem, caieu; veiem, veieu.
Quant al verb ser, la segona persona del present d’indicatiu és eres en tots els registres orals i escrits: Tu ja eres vell.
b) Formes acceptables:
Les formes de la primera persona en –o també són acceptables quan es vol posar de manifest la procedència geogràfica (com en el cas dels parlars septentrionals).
En el cas dels verbs acabats en –aure o –eure, són també acceptables en situacions comunicatives orals de caràcter espontani les solucions sense la –i–: caem, caeu; veem, veeu.
L’ús de la forma de segona persona del present d’indicatiu ets com a alternativa a eres només apareixerà si existeix ambigüitat comunicativa entre el present i l’imperfet (Tu ets/eres l’alcalde).
a) Formes preferibles:
Com a forma general de la primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació, cal usar les formes amb la desinència–e: parle. En la resta de les conjugacions, són preferibles les formes sense desinència: perd, dorm.
En verbs amb infinitiu acabat en –aure o –eure (caure, creure, jaure, seure, traure, veure), les persones primera i segona del plural es faran amb una i consonàntica: caiem, caieu; veiem, veieu.
Quant al verb ser, la segona persona del present d’indicatiu és eres en tots els registres orals i escrits: Tu ja eres vell.
b) Formes acceptables:
Les formes de la primera persona en –o també són acceptables quan es vol posar de manifest la procedència geogràfica (com en el cas dels parlars septentrionals).
En el cas dels verbs acabats en –aure o –eure, són també acceptables en situacions comunicatives orals de caràcter espontani les solucions sense la –i–: caem, caeu; veem, veeu.
L’ús de la forma de segona persona del present d’indicatiu ets com a alternativa a eres només apareixerà si existeix ambigüitat comunicativa entre el present i l’imperfet (Tu ets/eres l’alcalde).
a) Formes preferibles:
En tots els registres orals, formals i informals, el present d’indicatiu dels verbs incoatius de la tercera conjugació adoptarà les formes amb les terminacions –isc, –ixes, –ix i –ixen en la primera, segona i tercera persones del singular, i la tercera del plural, respectivament: patisc, patixes, patix, patixen.
La marca patrocinadora vos oferix este programa
Aquestes formes també es mantindran en la redacció de textos escrits emesos en la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.). Però, en el cas del portal web institucional (ràdio i tv) i en les xarxes socials de la Corporació, seran preferents les solucions pateixes, pateix i pateixen, sempre que la informació no vinga ja redactada de l’edició oral.
Per al present de subjuntiu, cal utilitzar les formes amb les terminacions –isca per a la primera i la tercera persones del singular, –isques per a la segona i –isquen per a la tercera del plural: patisca, patisques, patisca, patisquen.
b) Formes acceptables:
En registres orals marcats per una formalitat alta també poden ser acceptables les variants del present d’indicatiu en –eix per a la segona i tercera persona del singular, i per a la tercera del plural: pateixes, pateix, pateixen.
a) Formes preferibles:
En tots els registres, l’imperfet de subjuntiu adoptarà les formes amb les terminacions en –r–. Així, en la primera conjugació, les terminacions seran –ara, –ares, –ara, –àrem, –àreu, –aren: parlara, parlares, parlara, parlàrem, parlàreu, parlaren.
b) Formes acceptables:
En determinades circumstàncies, per raons d’adequació al context comunicatiu (registre formal elevat, procedència geogràfica de l’usuari), també són possibles les formes en –s/–ss–: parlés, parlesses, parlés, parléssem, parlésseu, parlessen.
Per al passat perifràstic s’utilitzaran com a preferents les formes monosil·làbiques vas, vam, vau i van: Vam anar al míting.
També són acceptables les variants formals vares, vàrem, vàreu, varen.
Quan el verb haver actua com a verb auxiliar o modal, són preferibles les formes hem i heu com a primera i segona persones del plural del present d’indicatiu, en lloc de havem, haveu.
Per al present de subjuntiu són preferibles les formes hàgem i hàgeu, en lloc de hagem, hageu.
a) Formes preferibles:
En registres formals, orals i escrits, verbs com dir, fer, dur i riure, i els verbs acabats en –ure (caure, creure, jaure, traure o veure), faran l’imperfet d’indicatiu amb la –i– semivocàlica: deia, deies, deia, déiem, déieu, deien.
a) Formes no recomanables:
No són recomanables les solucions en què se suprimeix aquesta i se- mivocàlica o la e prèvia (dir, riure), si no és el cas que s’intente reproduir una situació comunicativa molt col·loquial: vea, fea, dia, ria.
En verbs de la tercera conjugació com ara collir, cosir, cruixir, engoliro renyir:
a) Formes preferibles:
En els registres formals orals i escrits, cal utilitzar les formes no velaritzades en la primera persona del present d’indicatiu i en les formes del present de subjuntiu: cull; culla, culles, culla, collim, colliu, cullen.
b) Formes acceptables:
També és possible la solució velaritzada d’aquesta classe de verbs en registres orals espontanis i de formalitat baixa: cullc; cullga, cullgues, cullguen.
D’altra banda, en verbs irregulars de la segona i de la tercera conjugació com ara vindre, tindre, conéixer, etc., les desinències en –am, –au (vingam, vingau), no generals geogràficament, quedaran restringides a registres orals poc formals.
a) Formes preferibles:
En la llengua oral, la forma preferent en tots els registres (formals i informals) per a la primera persona del present d’indicatiu és vull. En el cas del present de subjuntiu, aquesta preferència correspondrà a les formes vullga, vullgues, vullga, vullguem, vullgueu, vullguen.
En la llengua escrita, aquestes solucions es mantindran en els textos projectats sobre la pantalla de la tv (subtitulació, anuncis, etc.). No obstant això, quan es penge una informació en el lloc web institucional (ràdio i tv) o en les xarxes socials de la Corporació, si el text no reprodueix una redacció ja prèvia procedent de l’emissió oral, s’adoptaran com a opcions preferents les formes vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen.
b) Formes acceptables:
En registres orals amb una formalitat elevada, també són possibles les solucions despalatalitzades: vulga, vulgues, vulga, vulguem, vulgueu, vulguen.
Per a la primera persona del present d’indicatiu, la forma vullc és acceptable en registres espontanis i de formalitat baixa.
En relació amb els verbs que presenten l’alternança de les terminacions–indre/–enir en la forma d’infinitiu, cal utilitzar en tots els registres les formes acabades en –indre: tindre, vindre, mantindre, etc. Això no obstant, també són acceptables les formes en –enir (tenir, venir, etc.) en el registre formal elevat i quan reflectisquen una procedència.
Per als infinitius que presenten l’alternança de les terminacions –re/–er, cal usar les formes acabades en –re: caldre, doldre o valdre.
L’infinitiu veure presenta la variant vore, que és la pròpia dels registres més espontanis i informals.
En relació amb els verbs que presenten l’alternança de les terminacions–indre/–enir en la forma d’infinitiu, cal utilitzar en tots els registres les formes acabades en –indre: tindre, vindre, mantindre, etc. Això no obstant, també són acceptables les formes en –enir (tenir, venir, etc.) en el registre formal elevat i quan reflectisquen una procedència.
Per als infinitius que presenten l’alternança de les terminacions –re/–er, cal usar les formes acabades en –re: caldre, doldre o valdre.
L’infinitiu veure presenta la variant vore, que és la pròpia dels registres més espontanis i informals.
Cal evitar en tots els registres les formes velaritzades dels verbs de la segona conjugació:
*veguent en lloc de veient
*creguent en lloc de creient
*coneguent en lloc de coneixent
*correguent en lloc de corrent
*diguent en lloc de dient
*duguent en lloc de duent
etc.
En verbs com caure, creure, jaure, traure o veure, que duen una –i– se- mivocàlica com a solució preferent (creient, veient), la falta d’aquesta–i– (creent, veent) és també acceptable en situacions comunicatives orals espontànies.
En el cas dels participis d’alguns verbs de la tercera conjugació que presenten l’alternança de les terminacions –it/–ert, cal utilitzar les formes acabades en –it: complit, establit, oferit, omplit.
En el cas del verb ser, cal usar la forma sigut. La forma estat ha de quedar restringida al registre formal elevat.
En el cas del verb riure, és preferible la forma rist.
Com a norma general:
a) Són formes preferents les formes que el Diccionari normatiu valencià de l’avl té com a entrades principals. Exemples: bes, clòtxina, bresquilla, calfar, cosquerelles, escaló, avant, carrera, castic, cine, acomiadar, estrela, faena, forqueta, hui, llavadora, mentida, oncle, menut, paréixer, agafar, febra, afonar, bonegar, galleta, llanda, palometa, xafar, etc.
b) Són formes acceptables les paraules que el dnv té com a secundàries. Aquesta acceptabilitat està condicionada al fet que es corresponguen amb solucions identificables pels valencians, bé perquè tenen una extensió geogràfica dins del territori valencià significativa (exemples: besada, musclo, préssec, escalfar, pessigolles, graó, estel, agarrar, despedir, mentira, tio, avui, enfonsar, etc.), bé perquè l’estandardització de la llengua les ha fetes habituals (exemples: endavant, cursa, càstig, cinema, estrella, feina, forquilla, rentadora, petit, semblar, febre, renyar, galeta, llauna, papallona, trepitjar, etc.).
c) Són formes no recomanables en registres formals les paraules que duen la marca de col·loquial en el dnv. Exemples: aixina, agulletes, calentura, conseguir, cridar ‘telefonar’, curro, làmpara, patejar, quarto ‘habitació’, rabo, robo, samarro, sampar, tamany, tonto, vago, xillar, xiste, etc
Com a norma general:
a) Són formes preferents les formes que el Diccionari normatiu valencià de l’avl té com a entrades principals. Exemples: bes, clòtxina, bresquilla, calfar, cosquerelles, escaló, avant, carrera, castic, cine, acomiadar, estrela, faena, forqueta, hui, llavadora, mentida, oncle, menut, paréixer, agafar, febra, afonar, bonegar, galleta, llanda, palometa, xafar, etc.
b) Són formes acceptables les paraules que el dnv té com a secundàries. Aquesta acceptabilitat està condicionada al fet que es corresponguen amb solucions identificables pels valencians, bé perquè tenen una extensió geogràfica dins del territori valencià significativa (exemples: besada, musclo, préssec, escalfar, pessigolles, graó, estel, agarrar, despedir, mentira, tio, avui, enfonsar, etc.), bé perquè l’estandardització de la llengua les ha fetes habituals (exemples: endavant, cursa, càstig, cinema, estrella, feina, forquilla, rentadora, petit, semblar, febre, renyar, galeta, llauna, papallona, trepitjar, etc.).
c) Són formes no recomanables en registres formals les paraules que duen la marca de col·loquial en el dnv. Exemples: aixina, agulletes, calentura, conseguir, cridar ‘telefonar’, curro, làmpara, patejar, quarto ‘habitació’, rabo, robo, samarro, sampar, tamany, tonto, vago, xillar, xiste, etc
En els verbs que presenten una alternança gràfica de a i e en el radical, així com en les paraules que en deriven, són preferibles les formes en a. Exemples:
arrancar arrencar
avançar avençar
llançar llençar
nadar nedar
traure treure
xarrar xerrar
En els verbs que presenten una alternança gràfica de a i e en el radical, així com en les paraules que en deriven, són preferibles les formes en a. Exemples:
arrancar arrencar
avançar avençar
llançar llençar
nadar nedar
traure treure
xarrar xerrar
En paraules com les que s’indiquen a continuació, que tenen una alternança gràfica, són preferibles les formes amb e. Exemples:
fenoll fonoll
redó rodó
renyó ronyó
En paraules com les següents, que presenten una alternança gràfica, són preferibles les formes sense r. Exemples:
alfàbega alfàbrega
murta murtra
cartó cartró
Les formes preferibles són les acabades en –esa. Les formes en –ea poden resultar especialment expressives en registres poc formals i populars. Exemples:
bellesa bellea
franquesa franquea
gentilesa gentilea
grandesa grandea
maduresa madurea
malesa malea
naturalesa naturalea
noblesa noblea
peresa perea
pobresa pobrea
riquesa riquea
senzillesa senzillea
vellesa vellea
En les paraules que presenten una doble possibilitat gràfica amb les terminacions –ement/–iment, les formes amb e són les preferents en els registres formals. Les formes amb la terminació –iment són acceptables també en contextos comunicatius espontanis en què es vol reforçar la naturalitat expressiva:
coneixement coneiximent
creixement creiximent
naixement naiximent
Hi ha paraules que designen una festa, un plat típic o una activitat popular que poden presentar una doble possibilitat gràfica amb els sufixos –ada/–à (mascletada/mascletà). En aquesta classe de mots és preferible utilitzar les formes amb –ada en els registres formals. Però, quan es vol realçar la singularitat de l’acte o de l’esdeveniment per a incrementar l’expressivitat, són acceptables les formes en –à:
albada albà
mocadorada mocadorà
mascletada mascletà
A vegades hi ha grups de paraules que no s’usen amb precisió. És el que es coneix com a falsos sinònims. N’apuntem uns quants:
adreça: indicació del lloc on viu algú
direcció: recta que indica el costat cap a on va algú o alguna cosa
domicili: lloc de residència d’una persona o entitat
anomenar: donar nom (a algú o alguna cosa)
nomenar: designar (algú) per a un càrrec o una funció
aterrar: tocar terra
aterrir: infondre temor
cabdal: principal, primordial
cabal: volum d’aigua
caudal: de la cua o que hi té relació
compondre: produir una obra intel·lectual o artística
composar: imposar, especialment en l’àmbit del dret
conseqüentment: de manera conseqüent i lògica
consegüentment: per consegüent, per tant
desvelar: descobrir, revelar una cosa
desvetlar: llevar la son
doblar: duplicar
doblegar: fer que una cosa prenga una forma corba
enteniment: facultat de comprendre
entesa: fet d’entendre’s amb algú
fi (el): finalitat
fi (la): final
lliurar: posar en mans, en poder d’algú
alliberar: salvar
medi: conjunt de circumstàncies que envolten un ésser o una comunitat
mitjà: element que serveix per a un fi determinat
mig: la meitat d’un tot
mitjà, –ana: igualment allunyat dels dos extrems
mitjana: quantitat obtinguda sumant diverses quantitats i divi- dint el total pel seu nombre
real: que té existència efectiva
reial: que té relació amb la reialesa
recolzament: acció de descansar sobre un suport físic
suport: ajuda
cridar: avisar en veu alta
tocar per telèfon: telefonar
tràfic: comerç o transport de mercaderies
trànsit: circulació de vehicles, moviment de persones
tràfec: assumpte que causa un desorde o un trasbals
Els mitjans de comunicació han d’informar sobre camps temàtics ben diversos i sovint de caràcter especialitzat i innovador. Aquesta tasca comporta, d’una banda, fer ús de les paraules específiques que designen aquests camps d’especialitat (els termes) i, de l’altra, tindre recursos per a afrontar l’arribada de nous mots que donen nom a nous conceptes (els neologismes).
Per a resoldre els dubtes derivats dels llenguatges d’especialitat (abas- timent en vol, acrobàcia aèria, carta de navegació, ajudant de càmera, animació electrònica, banda sonora original, etc.), podem accedir als portals següents:
• Porterval: https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv
• Cercaterm: http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm/Fitxes/
Per a comprovar el grau d’acceptació de paraules que designen nous conceptes, sovint manllevades d’altres llengües (*aquaplàning, *bulling, *càrting, càsting, *mòbing, quaterback, dron, etc.), podem consultar els portals següents
• Porterval: https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv
• Neoloteca del Termcat: http://www.termcat.cat/ca/Neoloteca
• Observatori de Neologia/iula: http://obneo.iula.upf.edu/ bobneo/index.php
Sense ànim de ser exhaustius, recomanem una sèrie de recursos en línia que poden ajudar a resoldre dubtes sobre toponímia, antroponímia, gentilicis i noms propis d’entitats.
La documentació relacionada amb aspectes de toponímia tindrà com a referents bàsics els enllaços següents:
• Corpus toponímic valencià: https://www.avl.gva.es/corpus-toponimic-valencia
• Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana:http://www.avl.gva.es/documents/31987/58581/MANUALS_03. pdf
• Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya:http://territori.gencat.cat/ca/01_departament/documentacio/territori-i-urbanisme/cartografia/nomenclator_oficial_de_ toponimia_de_catalunya/
• Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears: http://notib.recerca.iec.cat/
• Nomenclàtor d’Andorra:https://www.bopa.ad/bopa/022060/Documents/687B6.pdf?p- DataInici=&pDataFi=&pSearchWord=&pOrdre=rellevancia
• Municipis de la Franja de Ponent:http://esadir.cat/back/filelib/documents/Noms_dels_municipis_ de_la_Franja_de_Ponent_IEC.pdf
• Nomenclàtor toponímic de la Catalunya Nord:http://esadir.cat/back/filelib/documents/Nomenclator_ Catalunya_Nord.pdf
• Enciclopèdia Catalana: http://www.enciclopedia.cat/
A l’hora de consultar els noms propis de persona, poden ser útils els recursos en línia següents:
• Vocabulari de noms de persona: valencià-castellà, castellà-valencià
• Cercador de noms catalans de la Generalitat de Catalunya: http://justicia.gencat.cat/ca/serveis/cercador_de_noms/
• Equivalències catalanes de noms estrangers:
http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/noms_estrangers.pdf
• Enciclopèdia Catalana: noms històrics i actuals http://www.enciclopedia.cat/
• Ésadir: noms propis actuals i de ficció http://esadir.cat/Nomspropis
Podem trobar informació sobre com es denominen les persones d’una determinada localitat consultant les referències en línia següents:
• Gentilicis valencians:
https://www.avl.gva.es/documents/35882/40728/Gentilici.pdf/0952e532-10c3-4f06-b2af-22e97d3e1245
• Altres gentilicis pertanyents a territoris del mateix domini lingüístic:
http://esadir.cat/Cerca?cercaVal=gentilici&cerca=gentilici&criteri=General
En cas de gentilicis de poblacions que no pertanyen al nostre àmbit lingüístic, si no resulta natural la formació per mitjà de sufixos com –eny (al- baceteny), –és (congolés), –enc (londinenc) o –à/–ià (parmesà), o no tenen una entrada en els diccionaris, caldrà recórrer a la formació d’aquests gentilicis amb l’estructura:
els habitants de + topònim: els habitants d’Oviedo
El fet d’informar sobre tot tipus d’activitats (política, societat, econo- mia, cultura, esport, etc.) comporta haver de fer referència a una quantitat molt diversa d’entitats, d’organismes o d’esdeveniments:
Consell de Seguretat de l’ONU Ara en Comú
Dia Mundial contra el Càncer Primavera Sound
Alts Forns de Biscaia Barcelona Dragons
La Bohème
Servei de Recursos Humans
Els enllaços següents ens donen dades de primera mà sobre aquest punt:
Ésadir: http://esadir.cat/Nomspropis
Enciclopèdia Catalana: http://www.enciclopedia.cat/
Els aspectes ortogràfics i tipogràfics, com ara alfabet, separació de síl·labes, accentuació, dièresi, guionet, apòstrof, majúscules i minúscules, abreviatures, símbols, marques tipogràfiques i signes de puntuació, seguiran les recomanacions generals indicades per l’avl (vegeu l’apartat d’ortografia de la Gramàtica valenciana bàsica). Amb tot, considerem útil fer les remarques següents de caràcter escrit o oral.
a) En paraules estrangeres:
Les paraules que en altres llengües comencen per una h aspirada [h], però que han sigut adaptades ortogràficament a la nostra llengua, seguiran les normes d’apostrofació convencionals, ja que la h és muda:
l’hoquei
d’haixix
Ara bé, si no estan encara adaptades i mantenen la h aspirada, no s’apostrofaran:
el hacker
de Hollywood
En les paraules no adaptades ortogràficament que comencen per una s– seguida de consonant, l’article la i la preposició de no s’apostrofen. En canvi, l’article el pot apostrofar-se o no.
de Smith
la Schola Cantorum
l’speaker o el speaker
b) En abreviatures:
Tant si són sigles com si són acrònims, l’apostrofació seguirà les nor- mes generals d’acord amb la pronunciació corresponent:
l’NBA [lènebeá]
l’FMI [lèfeemeí]
l’UJI [lúji]
la UEFA [lawéfa]
la UGT [laugeté]
c) En les xifres:
En les xifres romanes i en les aràbigues, se seguiran les mateixes regles d’apostrofació que si estigueren escrites en lletres:
l’1 de maig
l’XI Col·loqui Internacional de Periodisme
d) Davant de cometes o de cursiva:
Tant l’article (el, la) com la preposició de no s’apostrofaran quan el mot que comença per vocal té un ús metalingüístic:
Hi ha gent que parla de excursus sense saber què significa
En la resta dels casos se seguirà el criteri general:
Han qualificat la seua intervenció d’«insòlita»
Del director d’El Padrí, ja no se’n recorda ningú
e) Davant de noms propis o de topònims no adaptats al valencià:
Se seguiran les regles generals de l’apostrofació si l’article forma part del nom propi o del topònim no adaptat:
És un producte d’El Corte Inglés
Han desaparegut tres quadres d’El Prado
En el cas del topònim, si és propi de la llengua o està adaptat, caldrà, si és el cas, fer la contracció corresponent:
La festa es va fer al Campello
És una empresa dels Estats Units
a) Sigles:
Cal recordar que la pronunciació de les sigles s’ha de realitzar d’acord amb la manera valenciana de pronunciar les lletres:
FBI (efe-be-i, i no efa-be-i)
CNN (ce-ene-ene, i no ce-ena-ena)
MP3 (eme-pe-3, i no ema-pe-3)
IRPF (i-erre-pe-efe, i no i-erra-pe-efa)
Quan les sigles no es pronuncien lletra per lletra, sinó que passen a pronunciar-se com una paraula, parlem d’acrònims. En aquests casos, el mot resultant es pot escriure en majúscules o en minúscules:
MUVIM o Muvim
RENFE o Renfe
PRYCA o Pryca
El plural de les sigles no es farà ni duplicant les lletres ni afegint la marca de plural –s:
els EUA (i no els EEUU)
les ONG (i no les ONGs)
els PC (i no els PCs)
Amb tot, per tradició sí que es farà la duplicació en els casos de JJOO
(Jocs Olímpics) i CCOO (Comissions Obreres).
Els noms propis, caldrà escriure’ls complets, i no amb les inicials, per a evitar errors o vacil·lacions en la interpretació de les sigles, si no és el cas que el personatge siga conegut per les inicials:
Josep Lluís Sirera (i no J. L. Sirera) Però J. K. Rowling (Jota Ca Rowling)
a) Abreviatures de carrers, càrrecs, numerals, noms de persona, dies de la setmana, i símbols de mesures, pesos, quantitats, monedes, etc.:
Com a regla general, no farem servir les abreviatures ni els símbols en la redacció d’un text, si no és el cas que ho exigeix la situació comunicativa o la limitació d’espai, com ara en peus de foto, retolació televisiva, quadres sinòptics, quadres estadístics, taules, mapes, classificacions, etc.
avinguda av.
director dir.
primer 1r
dilluns dl.
quilòmetre km
megabit Mb
quilogram kg
euro €
Les citacions textuals, caldrà escriure-les sempre entre cometes. En el cas de la marca tipogràfica de la cursiva, encara que estiga establida per les convencions, l’ús que se’n faça dependrà en última instància de les possibilitats tècniques dels formats gràfics: subtitulació, teletext, pàgines web, xarxes socials, etc.
Els referents culturals més generals que presenten problemes a l’hora de traduir solen ser: llocs específics d’alguna ciutat o d’algun país; aspectes relacionats amb la història, amb l’art o amb els costums d’una època determinada (cançons, literatura, conceptes estètics); personatges molt coneguts en una societat; la mitologia; la gastronomia; les institucions; les unitats de mesura, de pes o de moneda, etc. És a dir, tots els elements que fan que una societat es diferencie d’una altra, que cada cultura tinga una idiosincràsia. El problema principal que planteja la traducció dels noms d’aquests elements és si s’han de mantindre o és millor fer-ne una adaptació. Les solucions varien en funció dels gèneres (en els informatius es recomana el manteniment en la majoria dels casos) i també de la importància d’aquests elements en el text. De vegades, el context ajuda a superar els problemes de comprensió; en altres ocasions, si la cultura d’arribada comparteix referents amb la de partida, les diferències es redueixen. També és possible que, a causa de la situació cultural d’alguns països respecte d’altres, societats com ara la nord-americana o les dels principals països europeus siguen molt conegudes per altres cultures, i això facilita la comprensió de certs referents culturals. Segurament, molts europeus no saben el nom que rep la moneda marroquina, què és la fideuà, què es pot fer en una granja a Barcelona o qui és Fofó. Però tots saben què és un dòlar, una hamburguesa, un McDonald’s o qui és David Beckham.
Ens trobem davant d’un recurs lingüístic molt complex. A primera vista, el presumpte caràcter referencial i sense càrrega semàntica addicional fa pensar que els noms propis no s’han de traduir o que són intraduïbles (al marge de l’adaptació fonètica i gràfica corresponent). La realitat és ben diferent, ja que poden aplicar-se tècniques de traducció molt distintes: no-traducció, transposició o transcripció, traducció literal, adaptació parcial, substitució, adaptacions ideològiques, neutralitzacions, glossa extratextual o intratextual (explicitació, explicació), naturalitzacions (domesticacions), creacions discursives, omissions o creacions autònomes. En tots els casos, la solució final dependrà del context, del gènere i de la modalitat de traducció.
Com a norma general, cal fer una primera distinció entre noms propis de personatges contemporanis i noms propis de personatges històrics o de ficció.
Pel que fa als noms dels personatges contemporanis, els noms de per- sona no es tradueixen i, a més, s’han de respectar les grafies de les llengües originals en el cas de les que fan servir l’alfabet llatí. Exemples: Xabier Arzalluz, Xohana Torres, Loís Alibèrt, Angela Merkel, Giulio Andreotti, Pauline Marois, Mário Soares o Margrethe Vestager. En altres casos s’han de seguir les normes generals de transcripció gràfica. Per exemple: Iàsser Arafat, Vladímir Putin, Mahmud Abbàs, Takeo Kawamura, Anna Politkóvskaia, Deng Xiaobing o Nikos Xydakis.
S’ha de parar atenció als noms de personatges contemporanis que, durant un temps, sí que es van traduir, però ara no perquè els criteris de traducció actuals recomanen deixar en la forma original: Johann Sebastian Bach, Karl Marx, Alexander Fleming o Jules Verne, per exemple.
Tampoc s’han de traduir els noms de tribus urbanes: els escriurem amb majúscula si fem referència al nom del grup (els Latin Kings, els Ñetas) i amb minúscula si es tracta dels individus que en formen part (un black panther, un mara).
Tot i això, hi ha una sèrie de noms que segueixen una tradició de traducció que cal respectar. Alguns dels exemples més habituals són els noms de membres de la reialesa (la reina Beatriu d’Holanda, la reina Letícia, el rei Felip VI o el príncep Carles d’Anglaterra) o de dinasties (els Borbons, els Habsburg o la Casa d’Alba). No es tradueixen els noms que no tenen equivalent en valencià (Svend de Dinamarca) o els noms dels cònjuges dels descendents reials, si no tenen títol de príncep o princesa o si no provenen de famílies reials (Iñaki Urdangarin, Philippe Junot). També es tradueixen sempre els noms de papes i màximes jerarquies eclesiàstiques cristianes, especialment si es presenten amb els ordinals típics de les dinasties, i els noms de santes i de sants: el papa Joan XXIII, el papa Francesc; el patriarca de Constantinoble, el patriarca ecumènic Bartomeu; santa Teresa de Lisieux, sant Felip Neri.
Com a norma general, no s’han de traduir si no tenen tradició en la nostra llengua: Chrétien de Troyes, William Shakespeare. Hi ha noms que es van traduir en algun període, però que ara hem recuperat sense la traducció: Thomas More, per exemple.
Amb caràcter genèric, s’han de traduir els noms de personatges històrics clàssics o medievals (reals o de ficció): Plató, Penèlope, Maria de França, Maimònides, Heròdot, Galileu, sant Joan de la Creu, Ticià, Dant, Maquiavel, don Quixot, Gàndalf, Guillem Tell, Otel·lo. També les divinitats i personatges mitològics: Neptú, Apol·lo, Cal·listo, Tetis, Hèrcules, Bel·lona.
Com a recomanació general, quan ens trobem documentals històrics o pel·lícules amb protagonistes que tenen aquestes característiques, s’ha de garantir, en primera instància, la versemblança del text i anar combinant solucions diverses: sa majestat / la reina Elisabet/Elizabeth, etc.
Els noms propis que tenen un valor afegit (connotatius) s’han de traduir sempre. Això passa de forma molt especial en el cas dels malnoms o sobrenoms: Bola de Greix (Boule de Suif), la directora Mesquelplom (Principal Waxelplax), Metxa Curta (Short Fuse), la Fada de les Dents (Tooth Fairy), Quim Aiguacau (Stormy Rains). Es poden donar excepcions en cas de noms molt coneguts ja en l’original o en la traducció al castellà (per proximitat a la nostra llengua i context) o que tenen ja una infraestructura comercial al seu voltant: Spiderman, Batman, etc.
Com a criteri general, es respectarà el nom tal com el diu la mateixa persona (si una persona es fa dir Jaime, no es canviarà per Jaume). En la pronunciació de noms (o cognoms) de persona d’altres llengües, s’ha de respectar la fonètica de la llengua original, però sense que faça l’efecte que estem canviant de llengua (amb sons habituals per als valencians): Jaime [xájme], López [lópeθ], Peter [píteɾ], John [dʒɔ́ n].
Quant als noms de personatges històrics del nostre àmbit lingüístic, els pronunciarem en valencià: Vicent Blasco Ibáñez, Joaquim Sorolla, etc.
Com a criteri general, s’ha de respectar el nom que tenen els fenòmens meteorològics. Resulta molt útil la consulta de l’Organització Meteorològica Mundial:
En el cas dels huracans, els noms ja estan estipulats seguint una ordenació predeterminada i, encara que van modificant-se, sempre mantenen el nom inicial: l’huracà Noel, l’huracà Katrina.
S’han de respectar els noms de lloc de fora del nostre àmbit lingüístic que tenen una forma tradicional en la nostra llengua: Aquisgrà, Estras- burg, Algèria, Alger, Llemotges, Liorna, Moscou, Canes, Logronyo, Terol, Saragossa, Múrcia, Conca, el Marroc, la Terra del Foc. Hi ha casos, però, que mantenen la forma original: Buenos Aires, Los Angeles, Alcázar de San Juan, Civitavecchia.
Com a recomanació general, apliquem els criteris següents:
a) Utilitzarem les formes valencianes dels topònims traduïts consolidats. En cas que no hi haja una tradició de traducció, optarem per les formes oficials o els usos internacionals fixats. Quan es tracte de llengües amb alfabets diferents del llatí, hem d’aplicar la transcripció gràfica corresponent.
b) En cas de topònims amb més d’una denominació oficial i que no tenen una forma tradicional en valencià, és recomanable donar preferència a les formes pròpies de cada territori.
c) Els topònims de la zona castellanoparlant de la Comunitat Valenciana s’usaran en la forma tradicional en valencià: Oriola, Sogorb, Xèrica, etc.
Resulta molt útil la consulta del Corpus Toponímic Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (https://www.avl.gva.es/corpus-toponimic-valencia, i la consulta de l’Oficina d’Onomàstica i Toponímia de l’Institut d’Estudis Catalans (http://www.iec.cat/recerca/projecte1. asp?codi=PNS2015-S4-ONOMASTICA) (cf. també § 6.1 d’aquest llibre d’estil).
Com a criteri general, traduirem el genèric del topònim d’accidents geogràfics (caps, badies, illes, estrets, golfs, parcs, deserts, etc.) i traduirem, o no, el topònim segons que tinga forma tradicional en valencià o no. Exemples: les muntanyes Rocalloses, el golf de Biscaia, les illes Malvines, el llac Victòria, els alts del Golan, l’estret dels Dardanels, el cap de Bona Esperança, el parc de Doñana, el cap d’Hornos, l’illa d’A Toxa, el desert del Kalahari o el riu Guadalquivir.
Quan per tradició s’ha lexicalitzat el genèric amb el nom propi, el topònim no es tradueix: Mont-Saint-Michel, Rift Valley, Salt Lake,Coney Island Grand Canyon, Long Island, Sierra Morena, Picos de Europa, Río Bravo, Sierra Nevada
Com a criteri general, es tradueixen els espais que tenen una denominació descriptiva i una equivalència tradicional en valencià.
Seguint el criteri general, tindrem: Auditori de la Filharmònica de Berlín (Berliner Philharmonie), Auditori Isaac Stern (Stern Auditorium) o Òpera de París (Opéra de Paris).
Però no és recomanable traduir denominacions que ja estan consolidades en la llengua original, com ara: la Royal Opera House (Londres); el Carnegie Hall, el Madison Square Garden, el Metropolitan (Nova York); el Konzerthaus (Viena); el Mègaron (Atenes); el Moulin Rouge (París), o el Théâtre Capitole (Quebec).
En alguns casos, les denominacions originals amb hall i hallen conviuen en les traduccions amb la paraula sala: Royal Albert Hall / Sala Royal Albert (Londres), De Hallen Amsterdam / Sala Amsterdam.
Se solen traduir els llocs amb denominació molt descriptiva, com araMuseu Americà d’Història Natural (American Museum of Natural History).
Com a criteri general, si la denominació inclou un nom propi, només en traduïm la part genèrica: Museu Marmottan Monet (Musée Marmottan Monet), Teatre del Festival de Bayreuth (Bayreuther Festspielhaus) o Museu del Louvre (Musée du Louvre).
Trobem algunes excepcions quan es tracta d’institucions molt conegudes en la llengua original: National Gallery.
Quan la denominació inclou topònims o antropònims amb tradició de traducció, seguim la norma general: Gran Teatre de l’Havana (Gran Tea- tro de La Habana), Museu Reina Sofia (Museo Reina Sofía).
Una vegada més, el criteri general indica que traduïm la part genèrica de la denominació, molt especialment quan parlem de palau d’esports, plaça de bous, pavelló, estadi, etc. Per exemple: plaça de bous de la Real Maestranza de Sevilla (plaza de toros de la Real Maestranza de Sevilla), palau d’esports de Gijón (palacio de deportes de Gijón), pavelló esportiu Tiszaligeti (Tiszaligeti Sportcsarnok), estadi Newlands (Newlands Stadium).
En alguns casos, coexisteixen o alternen les formes original i traduïda: Stade de France / Estadi de França, Estádio da Luz / Estadi de la Llum, Cape Town Stadium / Estadi Ciutat del Cap.
Com a criteri general, es recomana mantindre el nom propi i traduir la part genèrica del lloc esmentat: barri de Chueca de Madrid, plaça de l’Étoile de París, carrer de Mercaderes de Pamplona, parc de María Luisa de Sevilla, passeig de La Castellana de Madrid, plaça de San Marco, etc.
Tot i això, hi ha denominacions fixades per l’ús que cal respectar: Camps Elisis de París, Quinta Avinguda de Nova York. Però també hi ha exemples en què es manté el nom original complet: la Carrera de San Jerónimo o Paseo de Recoletos, a Madrid; Trafalgar Square o Downing Street, a Londres; Faubourg de Saint-Honoré o Quai d’Orsay, a París; Central Park o Wall Street, a Nova York; Via Veneto, a Roma, o Alexanderplatz, a Berlín.
S’han de traduir els noms que tenen un ús tradicional en la nostra llengua: la Gran Muralla, el Mur de les Lamentacions, el Kremlin,la Capella Sixtina,l’Estàtua de la Llibertat, l’Arc de Triomf, el Palau d’Hivern, la Torre de Londres, les Torres Bessones, etc.
Però no s’han de traduir els noms ja fixats per l’ús o que no tenen un equivalent clar en la nostra llengua: Puerta del Sol, Torre del Oro, Piccadilly Circus, Big Ben, London Eye, Fontana di Trevi, Empire State Building, World Trade Center Barcelona.
Els topònims que són de fora del nostre domini lingüístic, però tenen una forma tradicional en la nostra llengua, s’han de pronunciar seguint el sistema fonètic valencià. Els que no tenen una forma en la nostra llengua, s’han de pronunciar en la llengua original, seguint les característiques bàsiques i l’accentuació de l’original, però sense arribar a reproduir aspectes fonètics que no són propis del valencià, com per exemple las nasalitzacions o les guturalitzacions.
Quan parlem d’entitats i institucions de caràcter públic, el criteri general és el de traduir-les a la nostra llengua: Assemblea de Madrid, Parlament britànic, Organització de les Nacions Unides, Comissió Europea, Delegació d’Hisenda, Ministeri d’Economia, Tribunal Superior de Justícia, Tribunal de Comptes Europeu, Guàrdia Civil, Organització Europea per a la Recerca Nuclear, Universitat de Harvard, Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
També apareixen generalment traduïdes les entitats sense finalitat de lucre i les institucions religioses: Pallassos sense Fronteres, Món Obert, Associació Amics de les Brigades Internacionals.
Moltes vegades, les denominacions estan formades per un genèric, que es tradueix, i un nom propi, que, generalment, no s’ha de traduir: Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando,Hospital Clínic Universitari de Santiago,Universitat Carlos III de Madrid, Centre Universitari de Luxemburg, Hospital Virgen de la Salud de Toledo.
A pesar d’aquest criteri general, quan els centres o les institucions tenen una rellevància molt destacada, ens trobem amb traduccions ja fixades per l’ús: Hospital del Mont Sinaí, de Nova York (Mount Sinai Hospital).
Però també ens trobem amb una sèrie d’institucions i òrgans de gestió que no tenen tradició de traducció: Xunta de Galícia, Ertzaintza, Scotland Yard, National Geographic Society, Greenpeace, London School of Economics, Save the Children o Medicus Mundi.
En el cas dels esports més populars, fonamentalment el futbol, si són equips estrangers, el criteri general és traduir el topònim o gentilici que forma part del nom de l’equip, seguint la forma tradicional generalitzada o els criteris generals de la traducció de topònims: Steaua de Bucarest, Dinamo de Moscou, Bayern de Munic, Olympique de Lió, París Saint-Germain. En cas d’equips de l’Estat espanyol, els direm en la forma generalitzada i tradicional que s’ha adoptat entre els usuaris: Alabés, Saragossa, Llevant, Reial Madrid, Atlètic de Madrid. Però: Rayo Vallecano, Deportivo de la Corunya.
En altres esports més minoritaris, o en el cas dels equips que no contenen topònims o gentilicis, el criteri general és el de mantindre la forma de l’original: Real Canoe Natación Club (waterpolo), Nettuno (beisbol), Estudiantes (bàsquet), Buffalo Bills (futbol americà), All Blacks (equip de rugbi de Nova Zelanda). Però: València Basket (bàsquet).
Quan els noms de l’equip inclouen el nom dels patrocinadors, aquests tampoc no es tradueixen: Unicaja (bàsquet), Ríos Renovables (futbol sala), Frigoríficos Morrazo (handbol).
El criteri general que utilitzen tots els mitjans de comunicació és el de traduir el nom dels partits polítics i sindicats. En aquest sentit, parlarem de Comissions Obreres, Solidaritat, Unió General de Treballadors, Partit Socialista Europeu, Partit Comunista Francés, Esquerra Unida, Podem, Partit Popular, Lliga Nord, Moviment 5 Estreles, Ciutadans, Els Verds, Front Nacional, Partit Pirata, Iniciativa Feminista o Front Polisario.
Però també hem de ser conscients que hi ha denominacions que es mantenen invariables: Compromís, Euskadiko Ezquerra, Manos Limpias, Fuerza Nueva, Herri Batasuna, Sinn Féin, Fianna Fáil, Vlaams Blok, Forza Italia.
Quan els partits estan conformats per corrents o tendències internes, aquestes també s’han de traduir: Esquerra Socialista, Ara en Comú.
De vegades, la llengua serveix per a distingir entre l’àmbit autonòmic i l’estatal d’un partit polític: Podem i Podemos.
Hi ha voltes en què coexisteixen el nom internacional i la traducció: Barcelona Meeting Point / Saló Immobiliari Internacional; Smart City Expo World Congress / Cimera Internacional sobre Ciutats Intel·ligents; Auto Retro / Exposició de Cotxes i Motocicletes de Col·lecció; ibtm World / Saló de la Indústria de Viatges de Negocis, Congressos i Incentius.
Es recomana la traducció de les trobades científiques, culturals, empresarials, etc. quan es tracte de denominacions descriptives: Saló de l’Ensenyament, Saló del Còmic, Sónar de Dia, Sónar de Nit, Convenció Internacional del Tatuatge, Saló Nàutic Internacional, Saló del Manga, Jornades Internacionals de Traducció, Expojove, Fira de l’Automòbil, Fira Congrés Expojoc, Ecofira.
Podem trobar excepcions en els casos d’absència de tradició en la nostra llengua, en els acrònims o en cas que la denominació funcione com una marca internacional: Mobile World Congress, Arenal Sound, Doctor Music Festival, Arco, World atm Congress (watmc), Free from Food Expo, European Congress of Osseointegration (eao), momad Shoes, Expolangues, Intergift, Bisutex, Juvenalia, Almoneda Navidad, unigolf, fitur, cevisama.
Hi ha voltes en què coexisteixen el nom internacional i la traducció: Barcelona Meeting Point / Saló Immobiliari Internacional; Smart City Expo World Congress / Cimera Internacional sobre Ciutats Intel·ligents; Auto Retro / Exposició de Cotxes i Motocicletes de Col·lecció; ibtm World / Saló de la Indústria de Viatges de Negocis, Congressos i Incentius.
Com a criteri general, els traduïm sempre a la nostra llengua:
a) Lleis: llei de pressupostos, llei orgànica per a la igualtat efectiva entre dones i homes, lomloe (llei orgànica de modificació de la llei orgànica d'educació), llei orgànica de finançament de les comunitats autòno- mes, llei de la dependència, llei general de sanitat, llei Toubon.
b) Declaracions: Declaració Universal dels Drets Humans, Declaració Universal dels Drets de l’Infant.
c) Tractats: Tractat de París, Tractat de Versalles, Protocol de Minsk, Tractat de Fort Laramie, Tractat d’al-Hudaybiyya, Acords de Lomé, Pau de Càl·lies.
d) Decrets: Decret de Nova Planta, decret de plurilingüisme.
e) Altres documents administratius i jurídics: diaris oficials, circulars, ordenances, ordes ministerials, normes, actes, resolucions, decisions, informes, memòries, sentències, provisions, testaments, interlocutòries, denúncies, recursos, escrits de les parts, escrits de proposicions de proves, certificats, convocatòries de reunió, autoritzacions, testimonis, dissolucions de comunitats, poders, declaracions d’obra nova, capítols matrimonials, compravendes, etc. Exemple: Butlletí Oficial de l’Estat (boe).
f) Documents pontificis: cartes encícliques, epístoles, constitucions apostòliques, exhortacions apostòliques, butles. Exemple: Déu és amor. Carta encíclica. Benet xvi. En alguna ocasió, el document manté la denominació llatina original: Motu Proprio, etc.
D’altra banda, els càrrecs i els tractaments associats amb sistemes polítics, jurídics i administratius s’han de traduir sempre: monsenyor, degana, president, delegat del govern, cancellera, etc. Si es dona el cas que hi haja càrrecs polítics que no tenen equivalents literals, caldrà determinar quina és la correspondència adequada. Exemple: ministre d’Afers Estrangers (Secretary of the Department of State of the United States), tot i que es pot traduir literalment com a secretari d’Estat.
Com a criteri general, els noms de cadenes de televisió, emissores de ràdio, diaris, revistes, etc. no s’han de traduir, excepte que siga el mateix mitjà de comunicació el que decidisca tindre noms diferents en funció de la llengua en què arriba al destinatari (¡Hola!, Hello!). En aquests casos, si no hi ha una versió en la nostra llengua, utilitzarem la forma de la publicació original.
Seguint el criteri general, sempre escriurem i direm: Disney Channel, Univisión, Canal Sur, Al Jazeera, Fox News, Galavisión, France Info, La Cinq, Das Erste, Die Welt o Frankfurter Allgemeine Zeitung, Correio da Manhã, Attiki Press.
S’ha de recordar que els mitjans que tenen una sigla com a nom s’han de pronunciar amb la fonètica de la nostra llengua: bbc (be-be-ce), cnn (ce-ene-ene).
Si fem referència a publicacions periòdiques, tampoc no es tradueixen: The New York Times, The Huffington Post, Le Canard Enchaîné, L’Équipe, Le Monde Diplomatique, Charlie Hebdo, Le Figaro, El Mundo, Egunkaria, Nature, National Geographic, The Times, The Sunday, Mundo Deportivo, Meridiano, Jara y Sedal, etc.
Respecte de les emissores de ràdio, seguim el mateix criteri: Los 40 Principales, Onda Cero, Kiss FM, Radio Nacional, M80 Radio, Radio City, Absolute Classic Rock, France Bleu, Skyrock.
Cal diferenciar entre els noms propis i les denominacions genèriques. Els primers s’han de preservar en la llengua original (El Corte Inglés), mentre que, quan hi ha una part del nom que és genèrica, aquesta part sí que es pot traduir (lleixiu Estrella, magatzems Harrods).
En general, els noms d’empreses que corresponen a marques registrades no s’han de traduir. Això també és freqüent en el cas de les entitats financeres: Deutsche Bank, Société Génerale de Banque, Crédit Lyonnais, Caisse d’Épargne, Ibercaja, Kutxabank.
Però hi ha una sèrie d’empreses públiques i de serveis, així com d’entitats financeres, el nom de les quals sí que té traducció: Banc d’Espanya. Els òrgans de gestió de les empreses sempre es tradueixen: Àrea de Recursos Humans del Deutsche Bank, Departament de Vendes de Zara.
En el cas dels noms propis dels vehicles, com a criteri general, es tradueix el genèric, però no el nom propi: la sonda Pioneer, el pesquer Amparo, el transbordador espacial Discovery, el submarí Ictíneo, la fragata Cristóbal Colón, el portaavions USS Gerald R. Ford, l’avió Air Force One.
La decisió de traducció d’aquest tipus de paraules en l’àmbit comercial no és responsabilitat dels qui tradueixen. Sí que ho seria en cas que formen part de textos de ficció. Tot i això, en ocasions les empreses es veuen en la necessitat de modificar o canviar els noms propis en funció dels nous destinataris. Per exemple, el model de l’empresa Mitsubishi anomenat Pajero va haver de patir una transformació en tots els països pròxims a la llengua i cultura castellanes, ja que el significat va ser considerat massa vulgar i contrari a les estratègies publicitàries. El nou nom proposat va ser Montero.
S’han de traduir sempre les referències a les operacions vinculades al trànsit: operació eixida, operació tornada.
Sobre les operacions o casos militars i policials, en els textos informatius se sol traduir el nom de l’operació quan té una denominació molt descriptiva o quan pot facilitar la comprensió per part del destinatari: operació Plom Fos, operació Tempesta del Desert, operació Llibertat Duradora, operació Barba-roja, operació Galàxia, operació Lleó Marí, cas ERO d’Andalusia.
En els casos en què el nom de l’operació té un nom propi, es mantindrà i únicament es traduirà el genèric: operació Lezo, operació Opson, operació Cauldron, operació Iskra, cas Gürtel.
En altres casos, l’ús ha fixat la forma en una llengua determinada, que s’ha de respectar: operació Lionfish II, operació Overlord, operació Ogro.
En els casos de gèneres de ficció, la decisió dependrà de l’objectiu de l’original: si té una intenció lúdica o té alguna connotació, caldrà fer la traducció corresponent del nom.
El criteri més general és el de traduir sempre els noms dels premis: Premis Nacionals de Traducció, Premis Globus d’Or, Premi Llibreter, Pre- mis Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats, Premi Nacional de Cinematografia, Premis Os d’Or, Premis de la Unió d’Actors, Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, Premis Lleó d’Or, Premis Palma d’Or, Premi Nobel de la Pau.
En molts casos, mantenen el nom propi amb què es designen, de for- ma invariable, o mantenen la denominació original perquè l’ús ja està fixat, encara que sempre cal traduir el genèric: Premi Goncourt, Premi Nadal de novel·la, Premis Feroz, Premis Ondas, Premis BAFTA, Premis Golden Bauhinia, Premis IIFA, Premis Biznaga de Oro, Premis Max.
La denominació en valencià de les festes, actes i esdeveniments més importants de cada poble o territori depén de la tradició de traducció que tinga en la nostra llengua. Per exemple, direm Feria de Abril de Sevilla o Feria de San Isidro de Madrid, però festes del Pilar de Saragossa.
De la mateixa manera, les tradicions preservaran el seu nom en llengua original quan estiguen fixades per l’ús social: Sanfermines, Semana Grande, Oktober Fest. Però cal dir Diada de Sant Patrici, en compte de Lá Fhélie Pádraig, en irlandés, o Saint Patrick’s Day, en anglés.
De vegades, resulta convenient disposar d’alternatives a les denominacions més habituals o més literals, conforme al que és també compartit per la llengua i la cultura d’arribada. Per exemple, Valentine’s Day es pot traduir, literalment, per Dia de Sant Valentí d’acord amb el tipus de text amb què treballem. Hi ha vegades en què els textos per al doblatge adapten la festa i ofereixen la possibilitat de l’hiperònim Dia dels Enamorats. Pensem que els valencians, per exemple, celebrem Sant Donís (el 9 d’octubre) com a Dia dels Enamorats, amb la tradició de la mocadorà.
Les paraules vinculades a tradicions que no són pròpies s’han de marcar tipogràficament en els subtítols o en el portal web de la Corporació: encierro, huggies, kilt, pretzel, etc.
Com a criteri general, deixem en la llengua original els títols d’obres musicals, plàstiques o pictòriques que no tenen tradició de traducció a la nostra llengua i respectem les traduccions ja fixades per l’ús.
No se solen traduir els títols de discos: The Man Who Sold the World o Black Star, de David Bowie. Però sí els títols d’òperes, operetes, sarsueles i altres gèneres de gran abast que es troben en llengües diferents de les més pròximes a la nostra (francés, italià o castellà). Així, tenim, de Wagner, L’anell del Nibelung, L’or del Rin, La valquíria, Sigfrid, El capvespre dels déus; de Mozart, La flauta màgica, Les noces de Fígaro; de Bartók, El castell de Barbablava; de Prokófiev, L’amor de les tres taronges. Però mantenim l’original en casos com ara l’espectacle Cómeme el coco negro, de La Cubana; les sarsueles Agua, azucarillos y aguardiente, de Chueca, o La verbena de la Paloma, de Bretón; òperes com per exemple La Dolores, de Bretón; La vida breve, de Falla; Don Quichotte, de Massenet, i L’heure espagnole, de Ravel, o Così fan tutte i Don Giovanni, de Mozart. Tot i això, se solen traduir els títols més descriptius de les composicions i de les òperes per a facilitar-ne la comprensió: La consagració de la primavera, de Stravinsky, o Els pescadors de perles, de Bizet.
A banda del criteri de la proximitat o llunyania entre llengües, també es té en compte si els títols de les obres estan molt connotats en la llengua original: Il trovatore, La bohème.
També es mantenen en la llengua original els títols que estan en una llengua diferent de la de l’autor per voluntat seua: Una voce in off, de Montsalvatge, o Charmes, de Mompou.
Quan es tracta de peces famoses, especialment àries i cantates, conservarem la llengua de l’original per a mantindre la identificació de la peça: Una furtiva lacrima, de l’òpera L’elisir d’amore (Donizetti); Ombra mai fu, de l’òpera Serse (Händel); Nessun dorma, de l’òpera Turandot (Puccini); La donna è mobile, de Rigoletto (Verdi); L’amour est un oiseau rebelle, de Carmen (Bizet); Viva il vino spumeggiante!, de Cavalleria rusticana (Mascagni).
Per contra, les denominacions d’obres que inclouen una forma musical genèrica s’han de traduir. Així, direm: Novena simfonia, Appassionata (sonata per a piano), Quartets Razumovski, de Beethoven, Concert per a violí en re major.
Quan una obra literària disposa ja d’una traducció a la nostra llengua, el criteri general és el de mantindre el títol traduït. Podem comprovar si ja n’existeix una traducció en la base de dades de l’isbn o en els catàlegs de les biblioteques, per exemple.
Si l’obra literària no té una traducció a la nostra llengua, hi haurà diverses opcions segons el gènere discursiu. En el cas dels gèneres informatius, si es tracta d’una obra contemporània, el títol es dirà en la llengua de l’edició consultada, si es considera pròxima a l’oient. En el cas dels gèneres de ficció i també dels documentals més divulgatius, prevaldrà el criteri de versemblança i comprensió (traducció o manteniment de l’original). Tant en un cas com en l’altre, si s’opta per una traducció, la traducció serà literal i s’indicarà la llengua original, ja que l’objectiu és únicament transmetre la informació bàsica del títol.
Si la informació apareix en el portal de la Corporació o en un títol, pot tindre la forma d’una referència bibliogràfica, de manera que quede ben clar quina és l’edició consultada.
Quan ens referim a obres en castellà que tenen traducció a la nostra llengua, obviarem la llengua original i donarem preferència als títols en la llengua d’arribada: Els xiprers creuen en Déu, de Gironella; Poemes de l’enyorament, d’Alberti; Cent anys de solitud, de García Márquez; La ciutat dels prodigis, de Mendoza; L’ombra del vent, de Ruiz Zafón, o Don Quixot de la Manxa, de Cervantes.
Si les obres ja tenen un ús fixat en la nostra llengua, es respectarà la tradició de traducció: El tanc rosa, El penjat o El cap de Franz Kafka, de David Černý.
Quan les obres tenen un títol en una llengua que no és la pròpia de l’autor, el criteri més estés és no traduir-les: Quo vadis, Entropa o London Booster, de David Černý.
Les obres considerades clàssiques solen traduir-se, especialment si els títols són descriptius: El jardí de les delícies, Les temptacions de sant Antoni Abat o Taula dels set pecats capitals, del Bosch.
Però, a vegades, la tradició és el manteniment de la llengua original, sense traducció: Las lanzas, Los borrachos o Las Meninas, de Velázquez.
La casuística pot ser molt variada i, segons el gènere, les solucions seran també diferents.
En els títols d’obres actuals que es donen a conéixer en informatius, magazins o programes especialitzats en cine, sempre haurem de reproduir el títol amb què l’obra apareix en la cartellera, les agendes o els contextos culturals de la nostra comunitat (cicles de cine, festivals, etc.): Star Wars: el despertar de la força, Hot Shot, Shrek, L’impostor, El preu de la glòria, etc.
En cas de programes especialitzats en què es fa referència a algun director que té una part de l’obra traduïda i una altra no, per a donar homogeneïtat a la informació, podem fer una traducció literal de les obres que no tinguen encara una traducció a la nostra llengua.
En el nostre context cultural, resulta molt important fixar-nos en el criteri habitual que utilitzen les productores. Així, observarem que, quan el títol en la traducció al castellà és en la llengua original, es manté el mateix criteri en la nova traducció. Si en la versió castellana s’ha fet una traducció del títol, s’ha de fer una traducció amb els mateixos criteris que la de la versió castellana (traducció literal, traducció explicativa, traducció creativa, etc.): Eat Your Heart Out / Cómeme / Menja’m.
En cas que l’original no tinga una versió intermèdia en castellà, es pot fer una traducció funcional per a garantir la comprensió per part dels destinataris.
Si la pel·lícula està basada en una obra literària que té traducció a la nostra llengua, es recomana utilitzar el títol de l’obra literària per a facilitar-ne la comprensió i reforçar la intertextualitat.
Pot resultar especialment útil l’enllaç a la filmoteca del portal ésAdir: http://esadir.cat/filmoteca. També pot ser interessant la consulta del web http://ficcionenvalencia.com/.
Com a criteri general, traduïm els noms de les formacions musicals que comencen per un genèric descriptiu: Orquestra Filharmònica de Viena, Orquestra Simfònica d’Euskadi, Orquestra de Cambra de Salzburg, Orquestra i Cor de la Comunitat de Madrid, Xaranga Llenya al Bombo, etc.
Les agrupacions que no responen a una estructura tradicional, mante- nen la seua denominació original: big band o ensemble.
En general, no és recomanable traduir les sigles estrangeres, encara que sí que traduirem el nom complet:
hd: alta densitat (high density)
am: modulació d’amplitud (amplitude modulation)
cern: Organització Europea per a la Recerca Nuclear (Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire)
cpu: unitat central de processament (central processing unit)
html: llenguatge d’etiquetatge d’hipertext (hypertext markup language)
iso: Organització Internacional per a la Normalització (International Organization for Standardization)
ira: Exèrcit Republicà Irlandés (Irish Republican Army)
mit: Institut de Tecnologia de Massachusetts (Massachusetts Institute of Technology)
uefa: Unió d’Associacions Europees de Futbol (Union of European Football Associations)
tgv: tren d’alta velocitat (Train à Grande Vitesse)
wysiwyg: el que veus és el que obtens (What You See Is What You Get, àmbit de la informàtica)
www: xarxa d’abast mundial (World Wide Web)
Però, de vegades, són les entitats o els organismes els que proposen o exigeixen la traducció a altres llengües: onu (Organització de les Nacions Unides), oms (Organització Mundial de la Salut), otan (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord), opep (Organització de Països Exportadors de Petroli), adn (àcid desoxiribonucleic), coi (Comité Olímpic Internacional), ocde (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics), pmf (preguntes més freqüents).
En algun cas mantenim les sigles en llengua original, però no fem la traducció del que signifiquen: NaBai (Nafarroa Bai), eta (Euskadi ta Askatasuna), bbc (British Broadcasting Corporation), ko (knock-out), nba (National Basketball Association).
Tenint en compte la immediatesa dels discursos audiovisual i radiofònic, en els quals la prioritat és la comprensió de la informació per part del destinatari, el criteri de traducció més habitual de les mesures i els pesos, sobretot en els gèneres informatius, és el de donar les equivalències en el sistema mètric decimal quan els textos originals duen altres sistemes diferents. En cas de documentals històrics o gèneres de ficció, la solució depén de la intencionalitat del text i la voluntat de mantindre el color local dels originals. Ens podem trobar casos en què s’adapten al sistema mètric, encara que la correspondència no siga exacta. Per exemple, twenty miles es pot traduir per 30 km; o en compte de dir unes quantes polzades, es pot traduir per uns quants dits o una miqueta. En canvi, altres voltes, si no s’opta per mantindre la mesura original, s’intenta fer una traducció equivalent en el sistema de mesura més pròxim: 4 miles an hour es converteix en 6 km per hora, i a radius of six miles es tradueix com un radi de 9 quilòmetres. Els pesos de diferents sistemes també es tracten de forma diferent. De vegades, en la traducció s’opta per mantindre les lliures i unes altres voltes es prefereix donar l’equivalent en quilos per a facilitar-ne la comprensió. El que s’ha d’intentar és trobar un equilibri entre la comprensió i el color local.
Disposem de taules de conversions al sistema mètric decimal en línia que ens faciliten els càlculs i les equivalències més aproximades: velocitat (milles per hora / quilòmetres per hora, nusos/quilòmetres), temperatura (Fahrenheit/Celsius, Kelvin/Celsius), pes (lliures/quilos, onces/grams), àrea (acres/hectàrees), volum (galons/litres, pintes/ litres, onces/centilitres), longitud (milles/quilòmetres, peus/metres, polzades/centímetres), etc.
L’enllac és:
http://www.metric-conversions.org/ca/taula-de-conversio-metrica.htm
Respecte a les unitats monetàries, en moltes pel·lícules sentim parlar de lliures, dòlars, marcs o francs. També cal advertir que les pel·lícules nord-americanes fan referència als bitllets de dòlar no atenent el valor que tenen, sinó la imatge impresa. La relació de valors i imatges és la següent: $1, George Washington; $2, Thomas Jefferson; $5, Abraham Lincoln; $10, Alexander Hamilton; $20, Andrew Jackson; $50, Ulysses S. Grant; $100, Benjamin Franklin; $500, William McKinley; $1.000, Grover Cleveland; $5.000, James Madison, i, finalment, $10.000, Salmon P. Chase.
La traducció audiovisual (tav) és una modalitat de traducció que engloba tots els textos en els quals hi ha una combinació de codis verbals (oral i escrit) i codis visuals (icònics i lingüístics). Una de les caracte- rístiques fonamentals és el mode, ja que el traductor ha de produir un text escrit per a ser dit com si no estiguera escrit.
Si bé, en els inicis, la tav s’ocupava del cinema, i després també de la televisió, les noves tecnologies han ampliat el camp d’actuació amb la incorporació d’un mercat de gran abast en el món dels productes multimèdia.
Per a comprendre la complexitat i l’abast de la traducció audiovisual, presentem tot seguit les modalitats més importants que tenen cabuda en els mitjans audiovisuals de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació: d’una banda, doblatge, veus superposades, subtitulació interlingüística, sobretitulat i interpretació; de l’altra, les modalitats de traducció accessible: subtitulació per a sords (SpS), audiodescripció per a cecs (ad), subtitulació en directe i, finalment, la llengua de signes.
En el si de la cvmc únicament es faran traduccions audiovisuals de textos que s’emeten en directe. Els textos gravats (doblatge, veus superposades, subtitulació interlingüística i supratitulació) s’externalitzaran a empreses del sector audiovisual (estudis de doblatge i sonorització, i estudis de subtitulació) que, prèviament, hauran signat un contracte amb la cvmc i que hauran de seguir els criteris del Llibre d’estil de la cvmc.
Per aquest motiu, en aquest apartat ens centrarem de forma prioritària en les modalitats més vinculades als professionals que treballaran dins de la cvmc. Per a la resta, es presentaran una sèrie de criteris de traducció de caràcter general.
El doblatge és la modalitat de tav en què els diàlegs de la versió original del text audiovisual se substitueixen pels diàlegs en la llengua meta de forma sincronitzada amb la imatge.
Per diverses circumstàncies històriques, l’Estat espanyol és un país amb tradició de doblatge. Solen traduir-se els gèneres dramàtics més habituals (pel·lícules, sèries, dibuixos); els gèneres informatius, com ara documentals, reportatges o fragments d’altres gèneres que apareixen en textos dramàtics (fragments de telenotícies, documentals o entrevistes, per exemple), i els gèneres publicitaris, com els anuncis, la venda per televisió i les campanyes institucionals estatals i autonòmiques de caràcter informatiu, preventiu o de propaganda electoral.
La sincronia inclou tres aspectes molt importants i definitoris: la sincronia de caracterització, el sincronisme de contingut i la sincronia visual.
a) La sincronia de caracterització és l’harmonia entre la veu de l’actor o actriu que dobla i l’aspecte o gesticulació. És una tasca que coordina la direcció del doblatge.
b) El sincronisme de contingut aborda tots els problemes de la congruència entre la nova versió del text i l’argument de l’original. Se n’encarrega la persona que fa la traducció. Algunes de les consideracions més generals són:
Les variacions culturals, els accents i els dialectes. La recomanació general és donar unes pinzellades bàsiques que ajuden a caracteritzar els personatges.
La presència de diverses llengües en una mateixa pel·lícula: el criteri general ha de ser mantindre la credibilitat i la versemblança de l’original, i preservar la diversitat lingüística si és important per al text. Les estratègies poden ser diverses: canviar les llengües si són molt similars a la nostra o combinar doblatge amb subtitulació. En el cas de les pel·lícules dites multilingües, recomanem una versió subtitulada en compte del doblatge.
c) En la sincronia visual podem destacar tres aspectes: la sincronia labial, la isocronia i la sincronia cinèsica. La sincronia labial és l’harmonia entre la boca dels actors i actrius de la pantalla i el que sentim. La isocronia o sincronia temporal és la sincronia d’articulació de la síl·laba en relació amb la llargària de la frase (la frase ha de cabre en la boca dels personatges). I la sincronia cinèsica és l’harmonia entre el que es diu i l’expressió facial i gestual dels personatges.
La sincronia visual és una part destacable de l’ajust. L’ajust, que és una característica essencial del doblatge, és una tècnica molt precisa, que alguns denominen gimnàstica del llenguatge, a través de la qual es prepara el text traduït perquè els actors i actrius l’interpreten en sala. Precisament, les restriccions que planteja aquest conjunt de convencions, a banda del fet de treballar un text escrit per a ser dit com si no estiguera escrit, són les que han originat el concepte de dubbese (llengua pròpia del doblatge).
Podem distingir una sèrie de característiques bàsiques de l’ajust, encara que cada estudi té unes convencions pròpies. L’ajustador, que pot ser la mateixa persona que el traductor, prepara el guió o llista de diàlegs:
• L’encapçalament ha de dur el nom de l’estudi, les dades de la persona que fa la traducció i el títol original i traduït del text.
• El text es divideix en preses o takes.
• Cada presa estarà numerada i tindrà un codi de temps assignat (tcr) per a identificar l’escena a l’estudi.
• Els noms dels personatges han de precedir les intervencions, i les intervencions han d’anar sagnades. El nombre de caràcters per línia d’intervenció serà aproximadament de 60.
• La presa no pot tindre més de 10 línies, però un personatge no pot tindre més de 5 línies per presa.
• Un canvi significatiu d’escena comporta un canvi de presa.
• Les preses no poden dividir-se en dues pàgines diferents.
• Quan dins d’una presa hi ha una pausa superior als 15 segons, es canvia de presa.
• S’ha d’intentar que una presa no tinga una durada total superior als 30 segons.
• És important utilitzar una tipografia clara (Arial 12) i un interlineat no inferior a 1,5.
L’ajust utilitza una sèrie de convencions per a facilitar la interpretació del text:
• (on) El personatge apareix en pantalla i se li veu la boca.
• (off) Se sent la veu, però el personatge no hi és.
• (de) D’esquena.
• (sb) Sense boca. El personatge parla en pantalla, però no se li veu la boca.
• (alhora) Els personatges intervenen al mateix temps.
• (ad libitum) Molts personatges parlen o fan gestos alhora i no se’ls entén bé.
• (r) (rs) (rr) (r→) Riure.
• (x) Xisclar, cridar.
• (g) (gs) (gg) (g→) Gestos sonors.
• (ll) Els personatges es troben lluny i la vocalització passa més desapercebuda.
• (t) Trepitjar. Unes intervencions s’encavalquen amb unes altres.
• / Pausa entre 3 i 5 segons.
• // Pausa doble, entre 5 i 15 segons.
En el doblatge hi ha una sèrie de fenòmens o aspectes que convé evitar o afavorir:
a) Amb caràcter general, en el nivell prosòdic s’han d’evitar:
• Les reduccions i supressions consonàntiques pròpies del discurs oral col·loquial espontani (pa per per a).
• La caiguda de la d intervocàlica (caçaor per caçador).
• La caiguda de les vocals àtones (pèndix per apèndix).
• Les metàtesis (crompar per comprar).
• L’afegiment de vocals de suport, pròpies de registres molt col·loquials (amoto per moto).
• L’elisió dels enllaços intraoracionals.
• Les ambigüitats prosòdiques.
• Les cacofonies, perquè, encara que són pròpies del discurs oral, dificulten molt el treball dels actors de doblatge.
• L’aspiració de la esse davant d’oclusiva gutural: és que pronunciat /éhke/.
b) Amb caràcter general, en el nivell morfològic s’han d’evitar:
• Les concordances agramaticals.
• Les flexions verbals incorrectes per analogia.
• La creació de singulars o plurals analògics.
• La creació de masculins o femenins analògics.
• L’ús abusiu dels possessius.
• L’ús innecessari dels pronoms personals.
c) Amb caràcter general, en el nivell sintàctic s’ha d’evitar:
• La segmentació de l’enunciat en fragments successius.
• La supressió de connectors i marcadors discursius.
• La supressió de preposicions, molt pròpia del discurs oral informal.
• Els incompliments de les restriccions gramaticals o semàntiques.
• L’ús excessiu de l’anteposició de l’adjectiu.
• Els usos incorrectes del gerundi.
• L’ús de les falques (question tags).
• Les vacil·lacions.
d) Amb caràcter general, en el nivell lèxic s’ha d’evitar l’ús de calcs i falsos amics:
actual (‘efectiu’) per actual (‘moment present’)
assist (‘ajudar’) per assistir (‘estar present’ o ‘donar assistència’)
bomber (‘bombardeig’) per bomber (‘personal contra incendis’)
choke (‘ofegar’) per xocar (‘col·lisionar’)
celebrity (‘famós’) per celebritat (‘famós, amb connotacions de mèrits intel·lectuals’)
college (‘universitat’) per col·legi (‘institut’)
disgust (‘repugnància’) per disgust (‘preocupació’)
embarrassed (‘avergonyida’) per embarassada (‘prenyada’)
evidence (‘prova’) per evidència (‘cosa palesa, que no dona lloc a dubte’)
fabric (‘tela’) per fàbrica (‘factoria’)
lecture (‘conferència’) per lectura (‘acte de llegir’, ‘obra per a llegir’ o ‘interpretació’)
preoccupied (‘distret’) per preocupat (‘capficat’)
rope (‘corda’) per roba (‘vestimenta’)
ultimately (‘al final’) per últimament (‘fa poc’)
e) Amb caràcter general, s’ha d’afavorir:
• El manteniment del nivell de formalitat de l’original.
• La topicalització dels elements més rellevants des del punt de vista de la informació o de l’expressivitat dels textos.
• L’ús de les frases juxtaposades; després, de les coordinades, i, finalment, de les subordinades.
• L’ús de les expressions d’obertura i tancament del registre oral.
• L’ús de les interjeccions, els recursos expressius i els vocatius, especialment en els gèneres dramàtics. Com sempre, haurem de tindre presents els aspectes de l’ajust (nombre de síl·labes, obertura de vocals, bilabials, etc.). Ací en tenim alguns exemples:
Admiració: oh!, fantàstic!, xulíssim!, de conya!, meravellós!, visca!, bravo!, etc.
Assentiment: exacte, tu ho has dit, d’acord, naturalment, ja ho crec, equiliquà, veges si no, en efecte, etc.
Avís: alerta!, atenció!, vigila!, ves a espai!, para compte!, etc. Avorriment: uf!, quin rotllo!, etc.
Contrarietat: això no pot ser!, impossible!, etc.
Desacord: ah, no!; ni pensar-ho ni somiar-ho!; al·lucines!; tu fli- pes o què?; i ara!; que t’ho has cregut!; au, vinga!, i què més?; puja ací i voràs París!; i una merda!; de cap manera!; ni de co- nya!; això sí que no!; para el carro!; ves i corre!; I a l’altra, pinyol!; que t’ho has cregut!, etc.
Dificultat: ui!; uf!; ai, mare!; ai, senyor!; de miracle!, etc. Donar ànims: au, vinga!, ànim!, avant!, amunt!, tira!, va!, etc. Dolor: ai!, quin mal!, estic baldat!, no puc més!, etc.
Dubte: la veritat és que…, el cas és que…, mira…, vull dir que…, a vore…, etc.
Èmfasi: que fort!, que guai!, quina passada!, mare meua!, no m’ho puc creure!, ausades!, on vas a parar!, etc.
Fàstic: quina agonia!; ecs!; quin fàstic!; ai, que vomitaré!; quin oix!, etc.
Imprecacions: càsson dena! o caguen dena!, bord!, desgraciat!, malparit!, fill de puta!, la mare que va!, la mare que el va parir!, la mare que té un piano!, merda!, cabró!, puta!, hòstia!, hosti!, collons!, recollons!, caracollons!, mala bèstia!, etc.
Incredulitat: impossible!, no és cert!, etc. Indiferència: no sé de què em parles!, ni idea!, ps!, etc.
Interpel·lació: de què vas?; què vols, ara?; què dius que faràs?; vine, si tens valor!; escolta!, etc.
Plaer: Mmm!, ah!, molt bé!, etc. Por: no, per favor!; para!, etc.
Reprovació: d’això, res!; no anem bé; cobraràs!; et pegaré una bescollada!; mira que…; molt malament!; deixa-ho estar!, etc.
Resignació: si tu ho dius…, si no hi ha més remei, com tu digues, etc.
Salutacions: hola!, bon dia i bona hora!, bona nit!, com va?, què fem?, com ho tenim tot?, etc.
Silenci: mut!, mut i a la gàbia!, calla!, prou!, s’ha acabat!, silenci!, etc.
Sorpresa: ah!; eh!; eu!; xe!; xa!; ostres!; nyas, coca!; fotre!; alça!; què dius?; de veritat?; carai!; caram!; sí, dona!; sí, home!; no fotes tu, ara!; redell!; redéu!, etc.
Tranquil·litat: uf!, per fi!, que bé!, ja tocava!, ja era hora!, etc.
El doblatge reforça la il·lusió que els actors i actrius parlen la mateixa llengua que l’espectador. És un aspecte que té una relació molt directa amb la llengua que utilitza el doblatge, justament per la funció de model que exerceix en la societat.
En les pel·lícules, la característica principal és la importància de les restriccions visuals: l’aparició del codi escrit en la imatge (notes, cartes, cartells, senyals, etc.), les situacions amb restriccions visuals (primers plans, la sincronia fonètica, la isocronia, la rapidesa de l’acció, etc.) i les situacions que no presenten restriccions visuals (les veus en off, els plans generals, les veus d’esquena a la càmera o del personatge). Els aspectes vinculats als vessants culturals, pragmàtics i comunicatius depenen, en gran mesura, dels subgèneres dramàtics: les pel·lícules musicals presenten la dificultat de la traducció de les cançons; les pel·lícules documentals, la de la terminologia; les pel·lícules literàries, la del nivell retòric del text; les pel·lícules històriques, els referents culturals; les pel·lícules per a joves, el registre col·loquial; les pel·lícules d’humor, la traducció dels jocs de paraules, la ironia, etc.
Sobre les sèries, s’ha d’afegir la dificultat de mantindre les estratègies de traducció al llarg de tots els capítols per a evitar incoherències: tractament entre els personatges, adaptacions culturals, noms dels personatges, recursos humorístics, idiolectes, etc.
La característica essencial dels documentals és la presència mínima de restriccions visuals: la majoria dels documentals doblats tenen una veu en off, és a dir, presenten una situació sense restriccions visuals. Això permet una traducció més pròxima a la traducció escrita. En els casos en què el documental té veus en on, les característiques de la traducció per al doblatge en relació amb l’ajust són les mateixes que en pel·lícules, telefilms o sèries. Això no obstant, convé destacar
a) Exigeixen una elocució molt precisa i correcta per part dels locutors i actors de doblatge, d’acord amb el registre estàndard de formalitat que tenen en la majoria dels casos.
b) El nivell de referencialitat elevada dels textos implica un ús acurat de les referències díctiques, de les denominacions precises dels llocs, la fauna, els processos i les persones que apareixen en el text.
c) L’ús de terminologia variada i de lèxic general precís és molt freqüent. Els processos de documentació són importants.
d) Des del punt de vista gramatical, es recomana respectar l’orde canònic de la frase.
e) S’ha de produir un text ben cohesionat, amb poques el·lipsis i un ús adequat dels connectors.
A excepció de les produccions en 3D i d’animació digital, el doblatge dels dibuixos es caracteritza pel fet de tindre una exigència menor en l’ajust (especialment en la isocronia i en la sincronia labial). La funció primordial és la d’entretindre, encara que també poden tindre una funció educativa.
Per regla general, els continguts no tenen massa referències intertextuals, ni aspectes lingüístics complexos o varietats d’usuari difícils d’entendre per als infants. La traducció se centra en la transmissió dels aspectes relacionats amb la pragmàtica i en l’intent d’aconseguir una expressivitat adequada (repeticions, cançons, humor, frases fetes, interjeccions, recursos vocàlics, jocs de paraules, traducció de noms propis amb càrrega semàntica, etc.).
En la traducció per al doblatge de la publicitat, la característica més destacable és la importància dels factors contextuals i professionals, com ara el paper central de les qüestions econòmiques condicionades per la voluntat del client, els usos i costums de les societats implicades, i les restriccions de les polítiques televisives de la llengua meta (què es pot anunciar i què no).
Pel que fa a les qüestions de l’ajust, el doblatge de la publicitat presenta les següents modalitats: a) doblatge similar al dels gèneres dramàtics en els anuncis amb diàlegs; b) combinació de veu en off del narrador amb diàleg de personatges; c) doblatge de la veu en off d’un narrador, i
d) combinació del doblatge amb la subtitulació.
Sobre els aspectes lingüístics, tenen una rellevància especial els aspectes pragmàtics (la intencionalitat), els semiòtics (les referències culturals) i tots els recursos retòrics i expressius de la llengua: des de la fonètica (al·literacions) fins a la selecció lèxica (jocs de paraules, traducció de les marques).
Finalment, cal advertir que la diversitat lingüística dels anuncis, la presència de personatges famosos i la internacionalització de les campanyes pot comportar una selecció d’estratègies que es mouen entre la no-traducció (Just do it) i la substitució total de l’anunci (màxima localització).
Es tracta d’una variació del doblatge que consisteix a mantindre la banda sonora de l’original de forma atenuada i superposar-hi la traducció oral en un volum superior.
A l’Estat espanyol és la forma en què s’emeten una gran part de documentals.
La diferència més important respecte del doblatge afecta la sincronia temporal (la isocronia), ja que aquesta nova locució comença uns dos segons després de l’original, però finalitza al mateix temps (decalatge).
El text audiovisual original es manté inalterable i s’afig un text escrit a la part inferior de la pantalla (subtítol) que s’emet de manera simultània. Les característiques fonamentals són el pautat del text original per a preservar les unitats de sentit i la sincronització dels subtítols. Aquesta modalitat posa de manifest la diferència entre l’original i la traducció a través de la coexistència de totes dues versions. La transparència que suposa la subtitulació li ha valgut l’adjectiu de traducció «vulnerable».
S’usa en pel·lícules, sèries, documentals i publicitat, si bé en general com a opció secundària a causa de la tradició espanyola de doblar, que ha creat unes expectatives de recepció molt difícils de canviar. De fet, els estudis indiquen que una bona part dels productes que s’emeten subtitulats per la pantalla de les corporacions televisives és una conseqüència de la demanda de subtitulació per a sords.
És molt recomanable l’ús de la subtitulació com a modalitat preferent per a textos de caràcter multilingüe molt marcat o en aquells en què els elements culturals siguen fonamentals. També adquireix importàn- cia en les pel·lícules musicals i en els programes o espais amb una vocació pedagògica elevada.
Tal com passava amb el doblatge, a l’hora de fer la subtitulació, no totes les empreses de subtitulació tenen els mateixos criteris. A més, molts dels aspectes més tècnics dependran del programari utilitzat. Això no obstant, presentem alguns dels criteris més generals.
a) Nombre de línies: el criteri general serà no utilitzar mai més de dues línies per subtítol.
b) Ubicació del subtítol: es col·locaran en la zona inferior de la pantalla i de forma centrada. Únicament, i com a mesura extrema, es desplaçaran a la zona superior quan hi haja problemes greus de visibilitat o coincidisca amb un insert o rètol del text original. Es pot fer ús del criteri d’utilitzar una caixa de fons de color gris semitransparent o similar. Es recomana un grau de coherència en el sistema utilitzat per a no provocar en l’audiència problemes de lectura. Precisament per a facilitar la lectura, la línia inferior del subtítol estarà a una duodècima part de l’altura de la pantalla. Si el mateix subtítol només té una línia, la situarem sempre en la zona superior, de manera que tots els subtítols comencen sempre en el mateix lloc i l’ull puga mantindre una rutina de lectura. Quan cada línia del subtítol corresponga a la intervenció de dos personatges diferents, el subtítol continuarà estant en el centre, però amb les dues línies justificades a l’esquerra. El més important és mantindre la coherència al llarg de tot el text.
c) Nombre de caràcters per línia: tenint en compte que ens movem entre pantalles de televisió, d’ordinador, de tauleta i de mòbil, recomanem que el nombre màxim de caràcters siga de 35. Els programes de subtitulació ja tenen en compte aquests paràmetres i ens avisen si superem la xifra estipulada. La quantitat mínima de caràcters per línia serà de cinc espais per a garantir un mínim de permanència en la pantalla, i evitar la sensació d’aparició i desaparició immediata per part de l’espectador.
d) Color del subtítol: és preferible el color groc, també per la legibilitat i la possibilitat de destacar més sobre la imatge.
Com a criteri general, no s’ha d’abusar dels subtítols d’una línia, ja que demanen més temps de lectura dos subtítols d’una línia separats que un subtítol de dues línies.
La velocitat de lectura mitjana és molt variable, però si prenem com a estàndard dues o tres paraules per segon, és recomanable que els subtítols d’una línia tinguen un màxim de huit paraules i es mantinguen en la pantalla uns quatre segons, mentre que els de dues línies n’han de tindre un màxim de setze i una permanència de sis segons en pantalla. Això no obstant, els programaris actuals ja fan tot aquest procés de manera automatitzada.
Ha d’haver-hi una sincronia amb el tempo de l’original: s’ha de perseguir l’harmonia entre l’enunciació del text oral original i l’aparició en la pantalla dels subtítols (aparició i desaparició dels personatges, pauses naturals del discurs, canvis de pla). En textos d’alta densitat verbal, com a cas excepcional, es permet un marge d’un 10 % d’asincronia entre el subtítol anterior i el posterior.
En primer lloc, cal advertir que l’ortotipografia de la subtitulació no coincideix exactament amb les convencions que apliquem als textos escrits. De nou, el més important és ser coherent al llarg de la mateixa traducció.
a) Quant al tipus de lletra, com a criteri general, es recomana la lletra Arial 10 per l’alt nivell de legibilitat.
b) Quan la frase ocupa més d’un subtítol, posarem els signes d’interrogació i d’exclamació també a l’inici per a facilitar-ne la lectura.
c) S’ha d’evitar l’ús dels signes de puntuació amb caràcter redundant. Hem de recordar que l’espectador ja té la imatge i, per tant, veu quin és l’estat d’ànim dels personatges. Tampoc no és adequada la repetició dels signes per a donar més èmfasi a una intervenció:*Vine ací de seguida!!!
d) No utilitzarem els signes d’interrogació i d’exclamació de forma combinada en la mateixa frase. Haurem de decidir-nos per un de sol.
e) Ús de majúscules: s’ha de mesurar bé com usar-les, ja que ocupen més espai que les minúscules i fan més lenta la lectura del subtítol. Queda limitat als títols inicials dels programes, als inicis de frase, a les sigles, a la primera lletra d’algunes abreviatures i d’alguns títols d’obres o noms d’institucions, als inserts i als rètols.
f) Guionet: en les convencions dels subtítols, el guionet s’utilitza abans de la intervenció dels diàlegs dels personatges en els sub- títols de dues línies (no s’utilitza el guió més llarg dels textos teatrals).
g) Els punts suspensius: s’utilitzaran quan hi ha una frase inacabada, una pausa llarga, una omissió, una vacil·lació del personatge, una voluntat de provocar suspens, en una enumeració que es pot continuar, etc. En cas que el subtítol no incloga una frase sencera, s’han de col·locar punts suspensius al final del subtítol i al començament del següent per tal d’indicar que pertanyen a la mateixa intervenció. Van sempre units a la paraula que segueixen o precedeixen.
h) S’ha d’evitar al màxim l’ús de parèntesis i claudàtors. De fet, com que solen implicar explicacions i la subtitulació es caracteritza per la síntesi de la informació, solen desaparéixer en la majoria dels casos.
i) En cas que una frase haja finalitzat, s’ha de posar un punt sempre.
j) Quan el subtítol consta d’una sola frase i es tracta d’un insert, i no d’una intervenció de personatge, no s’ha de posar un punt final. A més, l’escriurem en majúscula per a diferenciar-lo millor dels diàlegs.
k) L’ús de la cursiva indica les intervencions en off dels personatges: els somnis, la veu de la consciència, els pensaments, la veu del narrador omniscient, etc.
l) També es marcaran amb cursiva les paraules d’altres llengües que no es diuen amb pronúncia adaptada.
m) A diferència del que ocorre amb la subtitulació per a sords, que fa prevaldre l’ús de les cometes, es recomana també la cursiva en les veus en off que procedeixen de televisors, aparells de música, megafonia, contestadors, i quan parla una persona a l’altra banda del telèfon o pantalla i que no veiem, etc. També en les cançons.
n) Quan en un diàleg cada personatge usa una llengua diferent, utilitzarem la cursiva per a identificar una de les dues llengües.
o) Les cometes s’utilitzen en el discurs d’estil directe i en les cites; per a indicar que ens trobem amb neologismes, o paraules agramaticals o incorrectes; en les referències bibliogràfiques i literàries; en els títols de publicacions, i en els noms de llocs, objectes i obres de naturalesa molt diversa o conceptes que es volen destacar. També s’utilitzen per a ressaltar els malnoms, les expressions iròniques o els usos metalingüístics.
p) En la reproducció gràfica de noms propis d’altres llengües no utilitzarem símbols especials que no formen part dels teclats convencionals Per exemple: escriurem Frantisek Cermák (i no František Čermák).
q) Les quantitats s’han d’escriure amb lletres de l’u al dènou i amb xifres a partir del 20. Les frases fetes sí que mantindran els nombres amb lletres: No alça dos pams de terra. Per contra, sempre es posaran en xifres els números dels edificis, habitacions d’hotel, els dies del mes, les dècades.
r) Marcarem els barbarismes amb cometes per a destacar-ne l’ús incorrecte.
s) Es poden usar abreviatures en cas que calga estalviar caràcters: Sr. per senyor, Dr. per doctor, etc.
t) No s’han d’utilitzar en cap cas abreviatures informals pròpies de missatges de mòbils, correus electrònics o xats d’internet.
u) Les sigles i els acrònims no duran punts.
v) S’ha de donar preferència a les formes abreujades dels símbols més coneguts: km, s, %, £, $, €. En el cas de km, s’ha de posar un espai abans del símbol (6 km); per als diners, es col·loquen després de la xifra, sense espai en blanc (100$).
w) Per a les referències horàries, s’utilitzen preferentment els dos punts: les 23:15.
La subtitulació es caracteritza per una síntesi de la informació original deguda a les restriccions espaciotemporals. Per això s’utilitzen tècniques de condensació i de supressió de la informació, però sempre mantenint un equilibri pel que fa a la funció, a la càrrega semàntica i a l’estil de l’original per a preservar-ne la fidelitat. Podem destacar els aspectes següents:
a) S’utilitzen sinònims amb menys caràcters: usar per utilitzar, dir percomentar, ara per en este moment, abans per en altres èpoques, etc.
b) Se substitueixen paraules, sintagmes i fins i tot frases per pronoms:Podries passar-me la sal, per favor? > Passa-me-la.
c) Sempre que es puga, s’han d’afavorir els temps verbals simples en lloc dels compostos i s’han d’evitar les perífrasis verbals: Vull reformar la casa i després la voldria vendre > Reformaré la casa i la vendré.
d) S’han de simplificar les estructures sintàctiques.
e) S’han de fer prevaldre les oracions actives i les interrogatives direc- tes.
f) Es poden fusionar dues frases en una.
g) Es poden suprimir tots els elements redundants amb la imatge; els textos explicatius que van entre comes, guionets o parèntesis, i les paraules o expressions repetides.
h) També es poden eliminar les expressions fàtiques (mira, escolta, vull dir), les salutacions, les interjeccions, les preguntes retòriques, al- guns adjectius i adverbis amb una funció secundària.
i) Es pot prescindir de molts noms propis, i de referències a coses i persones que ja apareixen en la pantalla.
j) Per a dotar el text subtitulat d’una coherència que en facilite la comprensió davant de l’esforç de síntesi, s’utilitza la pronominalit- zació i s’augmenta l’ús de les formes amb valor díctic (ací, allà).
k) En contra del que és habitual en la nostra llengua, utilitzem els vocatius de forma més recurrent: Tranquil·la, Mary. Tot anirà bé.
El sobretitulat és una varietat de subtitulació electrònica que s’utilitza en òpera i també en teatre, fonamentalment amb l’objectiu de mantindre tant com es puga la proximitat amb el text original. En el cas de la transmissió de teatre i òpera per la tv, la sobretitulació es farà a la sala on té lloc l’espectacle i, per tant, no hi haurà una intervenció dels professionals de l’ens públic.
Les modalitats de traducció associades amb l’accessibilitat es caracteritzen pel fet de tindre com a objectiu l’eliminació de les barreres de comunicació que poden presentar els productes audiovisuals per a les persones amb problemes auditius i visuals, fonamentalment. La liondau (llei d’igualtat, no-discriminació i accessibilitat universal), aprovada el 2 de desembre de 2003, va suposar un gran impuls per a aquestes noves modalitats.
És una modalitat de traducció intersemiòtica que permet accedir, a través del canal acústic i de forma sincronitzada amb l’original, a la informació de tots els elements que no ens arriben a través de la banda sonora de qualsevol text audiovisual (pel·lícula, sèrie, espectacle, etc.). Té com a objectiu facilitar la comprensió del text a un espectador meta que té dificultats visuals.
La utilitzarem en els programes emesos per la televisió o el portal web, tant si són en directe com si són gravats: retransmissions d’esdeveniments esportius, culturals, espais d’entreteniment, pel·lícules, sèries, dibuixos animats, documentals, etc.
a) Aspectes tècnics i professionals. La sincronització:
• El guió està format per unitats que es denominen bafarades d’informació, que han de sincronitzar-se amb els silencis del text original, i han d’explicar tots aquells elements que apareixen en pantalla i que són rellevants per a la narració.
• La locució s’ha de distingir clarament del text original (elecció de la veu més apropiada en cada cas) i ha de ser la mateixa per a tot el text. S’ha d’evitar recórrer a personatges famosos amb una veu que es pot reconéixer fàcilment, ja que això pot provocar una distracció en l’audiència.
• El guió ha d’incloure la informació aportada per qualsevol element gràfic que apareix en la imatge o que hi ha en l’escena, plató, etc. (subtítols ocasionals, cartells, notes, avisos, títols de crèdit, etc.). Se n’ha de fer una síntesi quan les restriccions de sincronització no permeten locutar-los de forma íntegra.
• S’ha de descriure en la llengua de l’audiència, no de la producció. Per exemple, si en una pel·lícula hi ha algun fragment en més d’una llengua, tot es traduirà al valencià.
b) Aspectes de contingut:
S’ha d’aplicar la regla espai-temps, que consisteix a aclarir on, quan, qui, què i com:
• on (llocs, escena, canvis d’escena, etc.);
• quan (nit o dia; matí, vesprada; fosc, clar, etc.);
• qui (gènere, vestit –descripció de l’estil, de les característiques de la roba, etc.–, característiques físiques –altura, cabells, color de pell, complexió, etc.–; edat –nadó, xiqueta, jove, vell, madur, edat avançada, etc.–; expressions facials –riure, celles, arrugues, etc.–; llenguatge corporal –mans tremoloses, cames creuades, mans en alt, negar amb el cap, arrunsar els muscles, etc.–);
• què (sons de fora de camp, efectes sonors difícils d’identificar, subtítols o qualsevol element gràfic important);
• com (desenvolupament de la història que ajuda a seguir el text: explicitació d’el·lipsis d’informació, per exemple, de cada situació que es descriu).
L’audiodescriptor ha de consultar la documentació disponible sobre el text que ha de descriure amb l’objectiu de garantir la utilització correcta de la selecció lèxica i la terminologia apropiada i requerida en cada cas.
El guió ha de tindre en compte la trama de l’acció dramàtica o el dis- curs que se sent i, en segon lloc, els ambients i les dades plàstiques que apareixen en la imatge.
La informació ha de ser coherent amb la tipologia de l’obra i les neces- sitats de l’audiència (públic infantil, juvenil, adult, etc.).
L’estil de l’escriptura ha de respectar que cada bafarada d’informació tinga un sentit complet. S’han d’evitar les cacofonies, les redundàncies i la pobresa de recursos idiomàtics bàsics.
S’ha de ser tan concís com siga possible amb la finalitat d’evitar confusions a l’audiència.
S’han de respectar les dades que aporta la imatge, sense aplicar la censura (ni suprimir informació rellevant, ni afegir informació innecessària). Per exemple: escenes de violència, sexe, etc.
S’ha d’evitar descriure el que es pot deduir del text sonor original.
No s’ha d’avançar la informació de la trama, ni trencar les situacions de tensió dramàtica, suspens o misteri.
S’ha d’evitar transmetre cap punt de vista subjectiu. No s’ha de descriure el que és invisible, no perceptible amb la mirada. Per exemple, s’han d’evitar les referències a l’estat mental dels personatges, les motivacions que tenen, etc.
Quan siga convenient i tècnicament possible, es poden fer descripcions més extenses (explicacions sobre la producció, definicions de termes, etc.). Això es pot fer, de forma especial, en la retransmissió d’esdeveniments esportius i culturals, per exemple. Serien tècniques similars a les que s’utilitzen en la ràdio.
La subtitulació per a sords (SpS) és una modalitat de traducció que pot ser intralingüística (dins de la mateixa llengua) o interlingüística (entre dues llengües diferents). Permet oferir de forma sincronitzada tota la informació sobre els diàlegs dels personatges, així com tots els elements discursius que formen part de la imatge i no estan en la llengua d’arribada (notes, pancartes, grafits, senyals, etc.), o que formen part de la banda sonora (sorolls, veus en off, música, etc.).
La utilitzarem de forma preferent en la tv en directe (informatius, anuncis d’organismes públics, entreteniment) per a facilitar l’accés a la informació de les persones amb problemes auditius. També en l’exhibició en la tv i en el portal web de programes gravats (ficció: pel·lícules i sèries, i informatius: documentals, especialment).
En el cas dels programes dedicats a una audiència infantil, s’haurien de modificar els aspectes tècnics per a adequar la subtitulació a les capacitats de lectura.
Donem unes recomanacions genèriques perquè, en el cas de l’SpS de productes gravats, la producció es fa fora de la Corporació i cada estu- di de subtitulació té uns criteris particulars.
a) Aspectes tècnics visuals i temporals:
S’ha d’indicar el nom dels personatges quan siga necessari.
El temps d’aparició en pantalla ha de garantir la legibilitat per part de l’audiència.
La segmentació de les línies del subtítol ha de seguir les normes generals de la subtitulació.
La llargària de les línies no ha de superar els 30-35 caràcters i el temps d’exposició del subtítol no hauria de ser inferior a 1,80 segons per línia. Sobre la grandària dels caràcters, han de ser visibles a 2,5 metres de distància de la pantalla (formats estàndard de pantalla consignats en la norma une-153010: 2012). En aquest sentit, cal remarcar que l’audiència no és homogènia i les velocitats de lectura poden variar molt. Com a estàndard, utilitzarem la referència de quinze caràcters per segon.
Els subtítols no poden sobrepassar la sexta part de la pantalla. S’ha d’intentar no superar les dues línies per subtítol.
Els subtítols, amb caràcter general, s’han de situar centrats en la zona inferior de la pantalla. Si hi ha condicions extremes de la imatge que en dificulten la legibilitat (un fons que coincideix amb els colors de les lletres, la presència d’algun element escrit situat en la zona inferior), els subtítols es col·locaran en la zona superior, preferentment.
Pel que fa a la sincronia:
Labial: s’ha d’intentar aconseguir una correspondència entre la intervenció dels personatges i l’aparició del subtítol.
Locució: els subtítols han de coincidir tant com es puga amb el ritme dels diàlegs.
Canvi de pla: quan hi ha un canvi de pla significatiu, el subtítol s’ha de tancar i se n’ha de començar un altre.
Informació sonora: tota la informació sobre els elements sonors haurà d’aparéixer de forma sincronitzada.
b) Aspectes ortotipogràfics:
Cada personatge principal, en funció de la importància que té i la densitat de text que diu, té un color assignat. Colors:
Protagonista 1: groc. En caixa negra.
Protagonista 2: verd. En caixa negra.
Protagonista 3: cian. En caixa negra.
Protagonista 4: magenta. En caixa negra.
Resta de personatges: blanc. En caixa negra.
Efectes sonors: roig o blau. En caixa blanca.
Cançons: blau. En caixa groga. Únicament s’han de traduir si tenen un tractament especial i cal diferenciar-les dels diàlegs. Són molt importants en les pel·lícules musicals.
La caixa s’ha d’utilitzar per a preservar el contrast entre els subtítols i la imatge. No és d’ús obligatori, però sí convenient quan hi ha dificultats de visibilitat.
Quan els colors no són suficients per a identificar els personatges, utilitzarem les etiquetes, que escriurem en majúscula i entre parèntesis.
Els efectes sonors apareixen entre parèntesis i amb majúscula inicial a la part superior dreta de la pantalla.
Un altre recurs tipogràfic complementari és l’ús de la ratlla al principi de la intervenció d’un personatge.
La tipografia ha de ser molt legible: es recomana l’ús de la lletra Arial 10.
c) Aspectes de contingut:
Farem la descripció dels efectes de la banda sonora i els aspectes ex- tralingüístics sonors, com ara els sorolls ambientals. Per exemple: (Toc de campanes), (So de telèfon), (Càmera), (Veus), (Frenades), etc. En tots els casos, el format serà: col·locació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial.
També inclourem en aquest apartat la informació paralingüística (aspectes relacionats amb la descripció de les veus, la manera en què parlen els personatges, l’entonació, la prosòdia (cadència pròpia dels personatges), els accents, la presència d’altres llengües; és a dir, qualsevol tipus d’informació contextual. En aquests casos, el criteri general serà:
Posar la informació davant del subtítol, entre parèntesis, amb majúscules i en el mateix color que la intervenció del personatge. Per exemple: (EN ITALIÀ), (ACCENT ESTRANGER), (PARLA EN BÚLGAR).
En el cas dels elements paralingüístics emesos pels personatges, se situaran en el subtítol abans o després de la seua intervenció amb la finalitat d’estar com més sincronitzats millor: (RIU), (TUS), (PLORA), (CRIDA), (XIULA), (SOSPIRA), etc.
Per a algunes veus en off, seguirem el mateix criteri. Per exemple, si es tracta del que se sent per la ràdio, per la tele, pel contestador, per megafonia, etc., ho posarem entre parèntesis i amb majúscula al principi del subtítol. Tot seguit, entre cometes, el que se sent:
(tv) «Aquest matí han segrestat uns periodistes a Istanbul»
S’han d’evitar totes les referències i frases fetes vinculades a la recepció acústica: «Això em sona», «Podem sentir», «Si escoltem amb atenció», etc.
Sobre la representació dels aspectes musicals, si és important per a la trama, podem especificar:
El tipus de música: (Música rock), (Música pop), (Música clàssica), (Música celta), (Música nadalenca), (Música infantil), etc.
La sensació que transmet: (Música tranquil·la), (Música estrident), (Música de suspens), etc.
La identificació de la peça musical i de l’autor: (Ària de Verdi), (Sonata de Chopin), (Per a Elisa, de Beethoven), etc.
En tots els casos, el format serà: col·locació en la part superior dreta, entre parèntesis i amb majúscula inicial.
Quan la lletra és rellevant, la consignarem com a subtítol normal (part inferior de la pantalla) posant el símbol # a l’inici del primer subtítol i següents, i en posició inicial i final en l’últim subtítol de la cançó.
Sobre la redacció i l’estil:
Els subtítols han de ser literals, és a dir, s’han d’evitar les estratègies d’adaptació, ja que poden provocar una interferència en la comprensió del missatge.
A l’hora de dividir els peus del subtítol, s’aprofitaran les pauses i els silencis, les pauses gramaticals i la puntuació.
Quan els subtítols tinguen dues línies, s’escriuran en la línia inferior les conjuncions i els nexes.
No separarem en dues línies diferents els sintagmes nominals, els verbals ni els preposicionals.
No es poden dividir les paraules en cap situació.
Se seguiran els aspectes lingüístics de la normativa del valencià.
En els registres formals (informatius, reportatges i similars) corregirem els textos, però intentarem canviar el mínim possible el discurs oral.
En els registres més col·loquials (magazins, ficció dramàtica i similars) corregirem mínimament els aspectes de morfologia i sintaxi dels textos. Però, pel que fa al lèxic, es mantindran els dialectalismes, els col·loquialismes i els barbarismes que ajuden a caracteritzar els personatges o les situacions.
Únicament es cometran incorreccions lingüístiques quan la idiosincràsia del personatge així ho demane.
En el cas dels productes infantils, s’ha d’intentar simplificar el vocabulari.
Si hi ha problemes de densitat en la informació dels subtítols, s’han d’aplicar tècniques de condensació de la informació:
Sempre que es puga, es donarà preferència a l’ús de sigles, acrònims, abreviatures; s’evitaran les repeticions i les falques, i s’afavoriran les formes breus dels noms de personatges famosos i dels càrrecs.
Quan siga necessari, es poden aplicar tècniques de reducció (suprimir parts del subtítol que no aporten informació bàsica), de simplificació (utilitzar un lèxic més senzill) o tècniques de síntesi (abreviar-ne la informació).
És una subtitulació intralingüística, en la majoria d’ocasions, que es realitza en temps real (o quasi real) per a facilitar l’accés a la informació a les persones amb problemes auditius. Les tècniques més freqüents són la velotípia (teclat informatitzat que permet reproduir les síl·labes a la velocitat de la parla), l’estenotípia (basada en l’escriptura fonètica que, amb ajuda de programes informàtics, es converteix en escriptura estàndard) i el reconeixement vocal, també anomenat reparlat (un locutor repeteix les frases del text original i, a través d’un programari específic, es transformen en subtítols integrats en la imatge quasi de forma immediata).
Fonamentalment, s’utilitza en els programes de televisió informatius (telenotícies, entrevistes) i en les retransmissions televisives esportives o culturals.
El reparlat es basa especialment en el treball del locutor amb un programari que edita els subtítols. Hi ha programes molt diversos, tot i que els únics que es consideren realment eficaços són els que exigeixen un treball d’entrenament minuciós del locutor amb el programa informàtic. Un dels més coneguts és el Nuance Dragon Naturally Speaking.
La persona que fa la locució també fa la subtitulació i ha de seguir els criteris d’elaboració de l’SpS, amb la dificultat afegida que suposa el decalatge que hi ha entre la locució i l’edició dels subtítols. La dificultat de la primera part es basa en el fet que el locutor/subtitulador ha de tindre una dicció perfecta i dominar les fórmules per a entrenar el programa.
És una llengua natural de modalitat gestual i visual que utilitza el col·lectiu de les persones sordes i sordcegues que l’usen com a sistema lingüístic primari.
La utilitzarem de forma preferent en la tv en directe (informatius, anuncis d’organismes públics, entreteniment) per a facilitar l’accés a la informació a les persones amb problemes auditius que utilitzen la llengua de signes com a llengua primària. També en l’exhibició de programes gravats tant per a la tv com per al portal web (informatius, especialment).
La disposició quinta de la llei general de la comunicació audiovisual (7/2010) diu que els canals de titularitat pública han de tindre deu hores d’interpretació setmanal en llengua de signes.
La Corporació haurà de garantir una interpretació professional de qualitat. L’intèrpret haurà de treballar amb la llengua de signes i el valencià.
Des del punt de vista tècnic, es pot incloure la interpretació en llengua de signes en el requadre inferior dret de la pantalla.
Encara que és una de les modalitats de traducció menys utilitzades en l’àmbit audiovisual, també pot aparéixer en aquest entorn. L’intèrpret, situat al plató, a l’estudi, a la sala o a l’espai on es fa la transmissió, efectua la traducció a partir dels parlaments dels personatges que in- tervenen de forma síncrona.
En el cas de la cvmc, el context d’ús preferent de la interpretació serà el de les emissions en directe; de forma especial, les retransmissions d’esdeveniments polítics i culturals de transcendència (funerals, jocs olímpics, finals esportives internacionals, sessions de l’onu i la Unió Europea, festivals de cinema internacionals, etc.), i també en entrevistes en programes d’entreteniment o en informatius.
La Corporació haurà de garantir una interpretació professional de qualitat. L’intèrpret tindrà com a parell de llengües de treball l’idioma estranger que corresponga i el valencià.
Tot i que la modalitat més utilitzada en els mitjans audiovisuals és la interpretació simultània, quan hi ha dificultats tècniques i d’immediatesa, es pot utilitzar la interpretació consecutiva, en la qual l’intèrpret se situa al costat del parlant, utilitza la presa de notes i tradueix de forma sintètica la intervenció del parlant de manera segmentada.
En entrevistes radiofòniques en directe s’aconsella un model mixt, amb torns de traducció consecutiva quan s’interpreta cap al valencià i amb la interpretació simultània en interpretar cap a l’entrevistat estranger. Per a reduir el temps d’exposició de l’audiència tant a la llengua estrangera com a les veus superposades (perquè crea soroll en la comunicació), s’abaixarà el volum de la intervenció de l’intèrpret. Es recomanen torns de parla ràpids i breus (al voltant de 20 segons), principalment entre l’intèrpret i el presentador.
Per a les entrevistes en què els participants de l’emissió no tenen contacte visual, es recomana la interpretació dialògica. Els torns de paraula tampoc no seran superiors a 20 segons per a no afectar el factor de confort d’audiència.
acsur - Las Segovias: Elles i nosaltres. Una aproximació al discurs dels mitjans de comunicació catalans sobre les dones migrades, 2009.
agenda d’expertes de la unió de periodistes valencians:
alfaro, Elida; bengoechea, Mercedes; vásquez, Benilde: Hablamos de deporte en femenino y en masculino, Instituto de la Mujer, 2011.
alsius, Salvador i altres (eds.): The Ethical values of journalists. Field Research among Media Professionals in Catalonia, col·lecció
«Lexikon», Direcció General de Difusió Corporativa, 2010.
http://llibreria.gencat.cat/product_info.php?products_id=4584LEXIKON
— La ética informativa vista por los ciudadanos. Contraste de opiniones entre los periodistas y el público, Barcelona: editorial uoc, 2010.
Anàlisi de gènere dels mitjans de comunicació audiovisual catalans, Informe juliol 2009, Campanya «Mou-te per la igualtat», Indera, Consultoria de gènere.
http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/analisis_genero_medios_catalanes_catalan.pdf
associació de dones periodistes: «Periodisme no sexista per a una ciutadania plural», Dones Dossier 43, primavera 2013.
http://www.adpc.cat/new_site/wp-content/uploads/2013/04/DONES_43_Dossier.pdf
associació de dones periodistes de catalunya: Eines per a un periodisme no sexista.
http://www.adpc.cat/05_ComFem/05_eiPerNS.htm
balsebre, Armand; mateu, Manuel; vidal, David: La entrevista en radio, televisión y prensa, Madrid: Cátedra. Signo e Imagen/ Manuales, 1998.
¿Cómo informar de colectivos en riesgo de exclusión? Personas migrantes, personas con discapacidad y comunidad gitana. Editen: Rede Galega contra a Pobreza (eapn Galícia) i Asociación Galega de Reporteiros Solidarios (Agareso).
consejo audiovisual de andalucía: http://www.consejoaudiovisualdeandalucia.es/
consell de l’audiovisual de catalunya: https://www.cac.cat/
— Acord 70/2015, de 20 de maig, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aprovació de l’Informe sobre el tractament informatiu de l’estavellament d’un avió de Germanwings el 24 de març de 2015.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_70_2015.pdf
— Acord 85/2015, de 17 de juny, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació audiovisual.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_85_2015.pdf
— Acord 118/2015, de 2 de setembre, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Recomanacions sobre el tractament de la salut mental als mitjans de comunicació audiovisual.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_118_2015.pdf
— La paritat de gènere a la ràdio i televisió públiques, 2008.
— Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de la immigració.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q12recomanacions.pdf
— Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/q9recomanacions.pdf
consell de l’audiovisual de catalunya i col·legi de periodistes de catalunya: Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Recomanacions_terrorisme_2_CA.pdf
conseil supérieur de l’audiovisuel. république française: http://www.csa.fr/
departament de salut, generalitat de catalunya i consell de l’audiovisual de catalunya: Guia per als mitjans audiovisuals d’aspectes sanitaris relacionats amb la seguretat dels pacients.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/CAC_Salut_SegPacients.pdf
— Recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu de la mort per suïcidi.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/recomanacions_suici_cat.pdf
Deu propostes contra el discurs xenòfob als mitjans de comunicació. Preguntes sobre els textos periodístics. Editen: cear pv i Unió de Periodistes Valencians.
federación internacional de periodistes i unesco: Instalar el equilibrio. Igualdad de género en el periodismo, Brussel·les, 2009.
http://unesdoc.unesco.org/images/0018/001807/180740S.pdf
feminicidio.net: http://www.feminicidio.net/
gallego ayala, Juana (dir.): La prensa por dentro. Producción informativa y transmisión de estereotipos de género, Barcelona: Los Libros de la Frontera, 2002.
Gimeno, Anna; Castelló, Remei: Manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación. Unió de Periodistes Valencians, 2018.
http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/manualupv-digital-cast-pag.pdf
gómez mompart, Josep Lluís (coord.): «La recerca en comunicació al País Valencià», Treballs de Comunicació 22, 2007.
gómez nicolau, Emma: La violència de gènere en el discurs televisiu. Procés de producció i representació mediàtica (tesi doctoral), 2015.
http://roderic.uv.es/handle/10550/41739
grijelmo, Álex: El estilo del periodista, Madrid: Taurus, 1997.
Guía básica para interpretar los indicadores de desigualdad, pobreza y exclusión social. Edita: eapn España.
Guía de buenas prácticas para el tratamiento informativo de las desapariciones. Editen: Consejo Audiovisual de Andalucía i Fundació Europea per a les Persones Desaparegudes qsdglobal, 2017.
Guía de estilo: Personas privadas de libertad y el voluntariado penitenciario. Edita: eapn España.
Guia d’estil sobre sensellarisme. Podries ser tu. Editen: Ajuntament de Barcelona i Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar.
Guía práctica dirigida a los profesionales de los medios de comunicación para prevenir la discriminación contra la Comunidad Gitana. Edita: iismas - Istituto Internazionale di Scienze Mediche, Antropologiche e Sociali.
Guía práctica para periodistas: Igualdad de trato, medios de comunicación y comunidad gitana. Edita: Fundación Secretariado Gitano.
hermes, Joke: Mujeres y periodistas primero. Manual sobre los este- reotipos de género en los medios de comunicación, impulsat pel Comité Directiu per a la Igualtat entre Homes i Dones del Consell d’Europa, 2012.
http://www.inmujer.gob.es/servRecursos/portada/docs/manual.pdf
instituto de la mujer y para la igualdad de oportunidades: Observatorio de la Imagen de las Mujeres.
http://www.inmujer.gob.es/observatorios/observImg/home.htm
lópez díez, Pilar: «Los medios y la representación de género: algunas propuestas para avanzar». Feminismo/s 11, Centro de Estudios sobre la Mujer. Universitat d’Alacant, p. 95-108, juny 2008.
https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/9000/1/ Feminismos_11_06.pdf
— Segundo informe. Representación de género en los informativos de radio y televisión, Madrid: Instituto de la Mujer i iortv (rtve), 2005.
luzón, Virgina: Internet, l’eina inevitable. Periodistes, mitjans i missatges en la xarxa, Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2003.
Manual de urgencia para tratar las noticias sobre violencia de género, rtve, 2002.
masip, Pere: Internet a les redaccions. Informació diària i rutines periodístiques, Barcelona: Trípodos, 2008.
Medios de comunicación e identidad romaní: Un proyecto europeo de lucha contra la discriminación del colectivo Romaní. Edita: www.romaidentity, en col·laboració amb la Red Onda Local de Andalucía i l’Asociación de Emisoras Municipales y Ciudadanas de Andalucía de Radio y Televisión.
micó, Josep Lluís: Periodisme a la xarxa, Vic: Eumo, 2006.
moreno sardà, Amparo; rovetto gonem, Florencia; buitrago londoño, Alfonso: ¿De quién hablan las noticias? Guía para humanizar la información, Barcelona: Icaria Editorial, 2008.
nordicom: http://www.nordicom.gu.se/sv
norma valle, Berta Hiriart; amado, Ana María: El abc del periodismo no sexista.
http://www.mujeresenred.net/spip.php?article103
núñez domínguez, Trinidad; loscertales abril, Felicidad (coords.): Las mujeres y los medios de comunicación. Una mirada de veinte años (1989-2009), Sevilla: Instituto Andaluz de la Mujer, 2009.
Observatorio de la islamofobia en los medios. Por un periodismo in- clusivo frente a la islamofobia. Editen: Institut Europeu de la Mediterrània (iemed) i Fundación Alfanar.
http://www.observatorioislamofobia.org
oliva, Llúcia; sitjar, Xavier: Les notícies a la televisió, Madrid: Instituto Oficial de Radio y Televisión, 1990.
— Las noticias en radio y televisión, Barcelona: Omega, 2007. parreño, Mònica: El camp periodístic valencià. L’estructura mediàtica i la pràctica dels periodistes, Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona i València: uam, uji, upf, uv, 2015
Periodistas contra la Xenofobia. Edita: cear Euskadi.
prado, Emilio: Estructura de la información radiofónica, Barcelona: Editorial Mitre, 1985.
puyal, Joaquim M.: Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió, Barcelona: Columna, 2011.
¿Quién figura en las noticias? Proyecto de Monitoreo Global de Noticias 2010, aspectos destacados de los hallazgos preliminares, gmmp.
Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació.
http://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/docs/mco_recomanacions_tractament_violencia.pdf
Recomendaciones para el tratamiento de la Comunidad Gitana en los medios de comunicación. Edita: Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades. Coordina: kamira, Federación de Asociaciones de Mujeres Gitanas.
http://www.mujerpalabra.net/pensamiento/lenguaje/eulalialledocunill/2008Xuleta.pdf
valls-llobet, Carme: Mujeres, salud y poder, Madrid: Cátedra, 2009.
vigara tauste, Ana María; jiménez catalán, Rosa (eds.): ‘Género’, sexo, discurso, Madrid: Ediciones del Laberinto, 2002.
http://www.who.int/mental_health/publications/suicide_prevention/es/
http://www.guiasalud.es/egpc/conducta_suicida/completa/apartado08/medidas%20prevencion.html
xarxa de periodistes i professionals de la comunicació per al desenvolupament: Devreporter Network.
acsur - Las Segovias: Elles i nosaltres. Una aproximació al discurs dels mitjans de comunicació catalans sobre les dones migrades, 2009.
agenda d’expertes de la unió de periodistes valencians:
alfaro, Elida; bengoechea, Mercedes; vásquez, Benilde: Hablamos de deporte en femenino y en masculino, Instituto de la Mujer, 2011.
alsius, Salvador i altres (eds.): The Ethical values of journalists. Field Research among Media Professionals in Catalonia, col·lecció
«Lexikon», Direcció General de Difusió Corporativa, 2010.
http://llibreria.gencat.cat/product_info.php?products_id=4584LEXIKON
— La ética informativa vista por los ciudadanos. Contraste de opiniones entre los periodistas y el público, Barcelona: editorial uoc, 2010.
Anàlisi de gènere dels mitjans de comunicació audiovisual catalans, Informe juliol 2009, Campanya «Mou-te per la igualtat», Indera, Consultoria de gènere.
http://www.mueveteporlaigualdad.org/docs/analisis_genero_medios_catalanes_catalan.pdf
associació de dones periodistes: «Periodisme no sexista per a una ciutadania plural», Dones Dossier 43, primavera 2013.
http://www.adpc.cat/new_site/wp-content/uploads/2013/04/DONES_43_Dossier.pdf
associació de dones periodistes de catalunya: Eines per a un periodisme no sexista.
http://www.adpc.cat/05_ComFem/05_eiPerNS.htm
balsebre, Armand; mateu, Manuel; vidal, David: La entrevista en radio, televisión y prensa, Madrid: Cátedra. Signo e Imagen/ Manuales, 1998.
¿Cómo informar de colectivos en riesgo de exclusión? Personas migrantes, personas con discapacidad y comunidad gitana. Editen: Rede Galega contra a Pobreza (eapn Galícia) i Asociación Galega de Reporteiros Solidarios (Agareso).
consejo audiovisual de andalucía: http://www.consejoaudiovisualdeandalucia.es/
consell de l’audiovisual de catalunya: https://www.cac.cat/
— Acord 70/2015, de 20 de maig, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Aprovació de l’Informe sobre el tractament informatiu de l’estavellament d’un avió de Germanwings el 24 de març de 2015.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_70_2015.pdf
— Acord 85/2015, de 17 de juny, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Recomanacions sobre el tractament de l’anorèxia i la bulímia nervioses als mitjans de comunicació audiovisual.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_85_2015.pdf
— Acord 118/2015, de 2 de setembre, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Recomanacions sobre el tractament de la salut mental als mitjans de comunicació audiovisual.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Acord_118_2015.pdf
— La paritat de gènere a la ràdio i televisió públiques, 2008.
— Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de la immigració.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/Q12recomanacions.pdf
— Recomanacions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya sobre el tractament informatiu de les tragèdies personals.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/quaderns_cac/q9recomanacions.pdf
consell de l’audiovisual de catalunya i col·legi de periodistes de catalunya: Recomanacions sobre la cobertura informativa d’actes terroristes.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/Recomanacions_terrorisme_2_CA.pdf
conseil supérieur de l’audiovisuel. république française: http://www.csa.fr/
departament de salut, generalitat de catalunya i consell de l’audiovisual de catalunya: Guia per als mitjans audiovisuals d’aspectes sanitaris relacionats amb la seguretat dels pacients.
https://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/CAC_Salut_SegPacients.pdf
— Recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu de la mort per suïcidi.
http://www.cac.cat/pfw_files/cma/actuacions/recomanacions_suici_cat.pdf
Deu propostes contra el discurs xenòfob als mitjans de comunicació. Preguntes sobre els textos periodístics. Editen: cear pv i Unió de Periodistes Valencians.
federación internacional de periodistes i unesco: Instalar el equilibrio. Igualdad de género en el periodismo, Brussel·les, 2009.
http://unesdoc.unesco.org/images/0018/001807/180740S.pdf
feminicidio.net: http://www.feminicidio.net/
gallego ayala, Juana (dir.): La prensa por dentro. Producción informativa y transmisión de estereotipos de género, Barcelona: Los Libros de la Frontera, 2002.
Gimeno, Anna; Castelló, Remei: Manual de estilo para el tratamiento de la violencia machista y el lenguaje inclusivo en los medios de comunicación. Unió de Periodistes Valencians, 2018.
http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/manualupv-digital-cast-pag.pdf
gómez mompart, Josep Lluís (coord.): «La recerca en comunicació al País Valencià», Treballs de Comunicació 22, 2007.
gómez nicolau, Emma: La violència de gènere en el discurs televisiu. Procés de producció i representació mediàtica (tesi doctoral), 2015.
http://roderic.uv.es/handle/10550/41739
grijelmo, Álex: El estilo del periodista, Madrid: Taurus, 1997.
Guía básica para interpretar los indicadores de desigualdad, pobreza y exclusión social. Edita: eapn España.
Guía de buenas prácticas para el tratamiento informativo de las desapariciones. Editen: Consejo Audiovisual de Andalucía i Fundació Europea per a les Persones Desaparegudes qsdglobal, 2017.
Guía de estilo: Personas privadas de libertad y el voluntariado penitenciario. Edita: eapn España.
Guia d’estil sobre sensellarisme. Podries ser tu. Editen: Ajuntament de Barcelona i Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar.
Guía práctica dirigida a los profesionales de los medios de comunicación para prevenir la discriminación contra la Comunidad Gitana. Edita: iismas - Istituto Internazionale di Scienze Mediche, Antropologiche e Sociali.
Guía práctica para periodistas: Igualdad de trato, medios de comunicación y comunidad gitana. Edita: Fundación Secretariado Gitano.
hermes, Joke: Mujeres y periodistas primero. Manual sobre los este- reotipos de género en los medios de comunicación, impulsat pel Comité Directiu per a la Igualtat entre Homes i Dones del Consell d’Europa, 2012.
http://www.inmujer.gob.es/servRecursos/portada/docs/manual.pdf
instituto de la mujer y para la igualdad de oportunidades: Observatorio de la Imagen de las Mujeres.
http://www.inmujer.gob.es/observatorios/observImg/home.htm
lópez díez, Pilar: «Los medios y la representación de género: algunas propuestas para avanzar». Feminismo/s 11, Centro de Estudios sobre la Mujer. Universitat d’Alacant, p. 95-108, juny 2008.
https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/9000/1/ Feminismos_11_06.pdf
— Segundo informe. Representación de género en los informativos de radio y televisión, Madrid: Instituto de la Mujer i iortv (rtve), 2005.
luzón, Virgina: Internet, l’eina inevitable. Periodistes, mitjans i missatges en la xarxa, Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2003.
Manual de urgencia para tratar las noticias sobre violencia de género, rtve, 2002.
masip, Pere: Internet a les redaccions. Informació diària i rutines periodístiques, Barcelona: Trípodos, 2008.
Medios de comunicación e identidad romaní: Un proyecto europeo de lucha contra la discriminación del colectivo Romaní. Edita: www.romaidentity, en col·laboració amb la Red Onda Local de Andalucía i l’Asociación de Emisoras Municipales y Ciudadanas de Andalucía de Radio y Televisión.
micó, Josep Lluís: Periodisme a la xarxa, Vic: Eumo, 2006.
moreno sardà, Amparo; rovetto gonem, Florencia; buitrago londoño, Alfonso: ¿De quién hablan las noticias? Guía para humanizar la información, Barcelona: Icaria Editorial, 2008.
nordicom: http://www.nordicom.gu.se/sv
norma valle, Berta Hiriart; amado, Ana María: El abc del periodismo no sexista.
http://www.mujeresenred.net/spip.php?article103
núñez domínguez, Trinidad; loscertales abril, Felicidad (coords.): Las mujeres y los medios de comunicación. Una mirada de veinte años (1989-2009), Sevilla: Instituto Andaluz de la Mujer, 2009.
Observatorio de la islamofobia en los medios. Por un periodismo in- clusivo frente a la islamofobia. Editen: Institut Europeu de la Mediterrània (iemed) i Fundación Alfanar.
http://www.observatorioislamofobia.org
oliva, Llúcia; sitjar, Xavier: Les notícies a la televisió, Madrid: Instituto Oficial de Radio y Televisión, 1990.
— Las noticias en radio y televisión, Barcelona: Omega, 2007. parreño, Mònica: El camp periodístic valencià. L’estructura mediàtica i la pràctica dels periodistes, Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona i València: uam, uji, upf, uv, 2015
Periodistas contra la Xenofobia. Edita: cear Euskadi.
prado, Emilio: Estructura de la información radiofónica, Barcelona: Editorial Mitre, 1985.
puyal, Joaquim M.: Aicnàlubma. Reflexions sobre la societat i els mitjans. Propostes per a la nova televisió, Barcelona: Columna, 2011.
¿Quién figura en las noticias? Proyecto de Monitoreo Global de Noticias 2010, aspectos destacados de los hallazgos preliminares, gmmp.
Recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació.
http://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/docs/mco_recomanacions_tractament_violencia.pdf
Recomendaciones para el tratamiento de la Comunidad Gitana en los medios de comunicación. Edita: Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades. Coordina: kamira, Federación de Asociaciones de Mujeres Gitanas.
http://www.mujerpalabra.net/pensamiento/lenguaje/eulalialledocunill/2008Xuleta.pdf
valls-llobet, Carme: Mujeres, salud y poder, Madrid: Cátedra, 2009.
vigara tauste, Ana María; jiménez catalán, Rosa (eds.): ‘Género’, sexo, discurso, Madrid: Ediciones del Laberinto, 2002.
http://www.who.int/mental_health/publications/suicide_prevention/es/
http://www.guiasalud.es/egpc/conducta_suicida/completa/apartado08/medidas%20prevencion.html
xarxa de periodistes i professionals de la comunicació per al desenvolupament: Devreporter Network.
acadèmia valenciana de la llengua: Actes de les I i II Jornades sobre l’ús i la presència del valencià en l’àmbit audiovisual, València: avl, 2011.
http://www.avl.gva.es/documents/31987/54305/Actes_04/bffef692-ecf3-42b8-b12f-709308c7f2d0
— Llibre blanc de l’ús del valencià (2 vols.), València: avl, 2005.
http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/dadesestudis/altres/arxius/blanc.pdf
https://www.avl.gva.es/documents/31987/99521/Recerca_09.pdf/477a5f43-2f6c-4f7d-8ffb-cf1b9bee8ed0
bassols, Margarida; rico, Albert; torrent, Anna M. (eds.): La llengua de TV3, Barcelona: Empúries, 1997.
bassols, Margarida; segarra, Mila: El col·loquial dels mitjans de comunicació, Vic: Eumo Editorial, 2009.
bibiloni, Gabriel: Llengua estàndard i variació lingüística, València: Edicions 3i4, 1997.
— «L’ús de la llengua catalana a IB3 Televisió».
http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2007/bibiloni.pdf
— Sobre l’estàndard composicional. http://bibiloni.cat/textos/estandard_composicional.html
buonano, Milly: L’età della televisione. Esperienze e teorie, Bari: Laterza, 2006.
casals, Daniel: El català en antena. Vint anys construint el model lin- güístic de Catalunya Ràdio, Benicarló: Onada Edicions, 2003.
— El català als mitjans de comunicació, Barcelona: editorial uoc, 2010.
casals, Daniel; camps, Oriol: «Límits per a la consecució d’un estàndard plural als mèdia. El procés de producció de textos a la ràdio com a factor d’anivellament geolectal», dins Variació, poliglòssia i estàndard / Variation, Polyglossie und Standardisierung, p. 231-256, Aquisgrà: Shaker, 2009.
colomina, Jordi: «La contribució dels dialectes a la fixació d’un model estàndard. Propostes valencianes per a l’estàndard oral», dins Actes de les I Jornades de Sociolingüística: La llengua estàndard, Alcoi: Ajuntament d’Alcoi, 1993.
creus, Imma; julià, Joan; romero, Sílvia (eds.): Llengua i mitjans de comunicació. Actes del Congrés de Llengua i Mitjans de Comunicació, Lleida, 17-18 de desembre de 1999, Lleida: Pagès Editors, 2000.
cros, Anna i altres: Llengua oral i llengua escrita a la televisió, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
cuenca, M. Josep: «Sobre el català als mitjans de comunicació de massa», dins Vicent salvador: Teletextos, València: Universitat de València, p. 121-150, 1989.
esteve, Juli i altres (eds.): La televisió (im)possible. Deu anys d’informatius a Canal 9, València: Edicions 3i4, 2000.
faura, Neus: Futbol i llenguatge. La innovació lèxica a les cròniques i a les retransmissions futbolístiques, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.
faura, Neus i altres (eds.): La llengua de Televisió de Catalunya. Materials per a l’anàlisi, Bellaterra: uab, 1998.
ferrando, Antoni (ed.): La llengua als mitjans de comunicació, València: Universitat de València-iifv, 1990.
gifreu, Josep: El català a l’espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013), col·lecció «Aldea Global», 29, uv-uji-upf-uab, 2014.
grup d’estudis catalans (gec): El barco fantasma (1982-1992), Barcelona: Llibres de l’Índex, 1992.
guimerà i orts, Josep Àngel; blasco gil, José Joaquín: «La reciprocitat de les emissions de televisió als territoris de parla catalana», a escacc, 2011.
institut d’estudis catalans: Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. II: Morfologia, Barcelona: iec, 1992.
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000039%5C00000073.pdf
julià-muné, Joan: El llenguatge de la ràdio i de la tv, Alzira: Bromera, 2004.
julià-muné, Joan (ed.): Llengua i ràdio, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Milà i Fontanals», 35, 2000.
lacreu, Josep: Manual d’ús de l’estàndard oral, València: Publica- cions de la Universitat de València, 1990 (2012, 10a edició, corregida i augmentada).
lamuela, Xavier: «La llengua catalana: entre la codificació i l’estandardització», Els Marges 25, 1982.
llengua nacional:
lópez del castillo, Lluís: Llengua standard i nivells de llenguatge, Barcelona: Ed. Laia, 1976.
marí, Isidor: «Els registres i les varietats de la llengua», Com ensenyar català als adults 3, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1983.
— «Varietats i registres en la llengua dels mitjans de comunicació», dins Un horitzó per a la llengua. Aspectes de la normalització lingüística, Barcelona: Empúries, 1992.
martí i castell, Joan; mestres, Josep M. (eds.): L’oralitat i els mitjans de comunicació, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans i Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona-Centre Ernest Lluch, 2003.
martí Castell, Joan; mestres, Josep M.; camps, Oriol (eds.): II Seminari de correcció de textos. La qualitat de la llengua oral en els mitjans de comunicació, Barcelona: iec, 2003.
martínez, Quilo: Aprenguem a llegir la publicitat, Vic: Eumo Editorial, 1996.
mollà, Toni: La llengua dels mitjans de comunicació, Alzira: Bromera, 1990.
nicolàs, Miquel: «Algunes notes a l’entorn de la televisió i la normalització lingüística», dins Vicent salvador (ed.): Teletextos II (Lectures de sociologia de la comunicació), València: Universitat de València, p. 79-105, 1990.
paloma, David: «La representació del col·loquial mediatitzat. Aproximació a un model de quatre constituents», Caplletra 55 (tardor 2013), p. 87-105.
http://www.raco.cat/index.php/Caplletra/article/view/271205
payrató, Lluís: Català col·loquial, València: Universitat de València, 1988.
pazos, M. Lluïsa: L’amenaça del català light, Barcelona: Tibidabo Ediciones, 1990.
— La violació del català, Barcelona: Tibidabo Ediciones, 1992. pericay, Xavier; toutain, Ferran: Verinosa llengua, Barcelona: Empúries, 1986.
sabaté, Joan: La publicitat en català, Barcelona: Pòrtic, 1999. sabater, Ernest: Ni heavy, ni light. Català modern, Barcelona: Empúries, 1992.
torrent, Anna M.: La llengua de la publicitat, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.
tubau, Ivan: El català que ara es parla. Llengua i periodisme a la ràdio i la televisió, Barcelona: Empúries, 1990.
vallverdú, Francesc: El català estàndard i els mitjans audiovisuals, Barcelona: Edicions 62, 2000.
badia, Jordi; brugarolas, Núria; torné, Rafael: Llibre de la llengua catalana per a escriure correctament el català, Barcelona: Castellnou, 2006.
bbc: Editorial guidelines. http://www.bbc.co.uk/editorialguidelines/guidelines
— Journalism. News sytle guide. http://www.bbc.co.uk/academy/journalism/news-style-guide
— Policies and guidelines. http://www.bbc.co.uk/aboutthebbc/insidethebbc/ howwework/policiesandguidelines
castillo, Carmen; fenollosa, Francesc; garcia perales, Vicent; mas, Josep-Àngel; moltó, Sofia; olmos, Teresa: Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals valencians, València, avl, 2011.
http://www.avl.gva.es/documents/31987/58581/MANUALS_02/af7454cc-fa9c-4b03-8461-092f9c52a61d
coromina, Eusebi: ‘El 9 Nou’. Manual de redacció i estil, Vic: Eumo Editorial, 1991.
— El 9 Nou / El 9 TV. Manual de redacció i estil, Vic: Eumo Editorial, 2008.
Criteris lingüístics, Xarxa Vives.
https://issuu.com/xarxavives/docs/criteris
Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, Generalitat Valenciana, 2a edició, 2017.
Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valen- cianes, Universitat Jaume I - Universitat Politècnica de València - Universitat de València - Universitat d’Alacant - Universitat Miguel Hernández, Secretariat de Promoció del Valencià, Universitat d’Alacant.
http://www.uv.es/splweb/Documentos/criteris_linguistics.pdf
drou, Pere: Llibre d’estil d’‘El Punt’, Girona: Hermes Comunicacions, 2000.
El Periódico de Catalunya, Llibre d’estil, Barcelona: Editorial Primera Plana, 2002.
Ésadir.
ferré pavia, Carme: Barcelona TV: Llibre d’estil, Barcelona: Ed. uoc, 2008.
ferré pavia, Carme; nogué, Anna: Agència Catalana de Notícies. Llibre d’estil, Editorial uoc, 2010.
https://drive.google.com/drive/folders/0B24JKhA1J1_ZWVlXaW1YZDlzYTA
Guia d’estil de Softcatalà.
https://www.softcatala.org/guia-estil-de-softcatala/
Guia d’usos lingüístics: 1. Aspectes gramaticals, València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002.
http://www.uv.es/splweb/Documentos/Guia_usos_linguistics.pdf
la xarxa. comunicació local: Consells lingüístics.
https://sites.google.com/a/laxarxa.com/sl/consells-linguistics
— Llibre d’estil de La Xarxa de Comunicació Local, la plataforma multimèdia de la Diputació de Barcelona.
http://www.xn-noticies.cat/llibre-estil
Llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ccma). Guia editorial. Manual d’ús, Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, Corporació Catalana de Mitjans Audiovi- suals, 2013.
http://www.ccma.cat/llibredestil/
Llibre d’estil de la revisió de la toponímia estrangera, Enciclopèdia Catalana, 2010.
http://comunicacio.grec.cat/ajuda/toponimia.pdf
Llibre d’estil de l’‘Avui’, Barcelona: Empúries, 1997.
Manual de documentació administrativa, València: avl, 2011. http://www.avl.gva.es/documents/31987/58581/MANUALS_01_AVL_5a-ed.pdf/708d8b68-560c-4cf8-b1d8-bdd2faeac1b9
Manual de documents i llenguatge administratiu, Universitat Jaume I
- Universitat Politècnica de València - Universitat de València
- Universitat d’Alacant - Universitat Miguel Hernández, Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 2004 (2009, 3a edició, revisada).
https://www.uv.es/splweb/Documentos/manual_documents_administratius.pdf
martín, Rosa M. i altres, Libro de estilo de eitb. http://www.eitb.eus/multimedia/corporativo/documentos/Libro-Estilo-EiTB-20160929.pdf
mestres, Josep M.; costa, Joan; oliva, Mireia; fité, Ricard: Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos, Barcelona: Eumo - Universitat de Barcelona - Universitat Pompeu Fabra - Associació de Mestres Rosa Sensat, 1995 (2009, 4a edició, revisada, ampliada i complementada amb cd).
picó, Neus; ramon, Magdalena: Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, Menorca: Universitat de les Illes Balears - Consell Insular de Menorca, 2006.
https://drive.google.com/drive/folders/0B24JKhA1J1_ZWVlXaW1YZDlzYTA
pujol, Josep M.; solà, Joan: Ortotipografia. Manual de l’editor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, 3a ed., col·lecció «Eines», 3, Barcelona: Columna, 2000.
reuters: Handbook of journalism.
http://handbook.reuters.com/index.php?title=Main_Page
rtve: Manual de estilo de rtve.
http://manualdeestilo.rtve.es/
sangles i moles, Ramon: Compendi de normes d’estil. Manual per a redactors i correctors, Barcelona: Llengua Nacional, 2009 (2a edició revisada i augmentada).
servitje, Albert: Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 1996.
solà, Joan (dir.): Llibre d’estil de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, Barcelona: Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, 1991 (2a ed., 1993).
solà, Joan i altres: Llibre d’estil de l’Ajuntament de Barcelona, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995.
solís, Marina; puigdomènech, Laura: Proposta de llibre d’estil per a Andorra Televisió (atv).
http://www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/viewFile/128216/177760
tubau, Ivan: Un model de llengua pels mitjans de comunicació. Llibre d’estil del ‘Diari de Barcelona’, Barcelona: Empúries, 1987.
universitat de les illes balears, consell insular de mallorca: Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits, Palma, 2009.
vilaweb: Llibre d’estil.
https://esadir.cat/back/filelib/documents/llibreestilvilaweb1.pdf
acadèmia valenciana de la llengua: L’estàndard oral del valencià.
https://www.avl.gva.es/documents/35882/40728/Oral.pdf/97c04880-4477-48b2-a314-00e626f43674
castellanos, Josep-Anton: Manual de pronunciació, Barcelona: Eumo Editorial, 1993.
institut d’estudis catalans: Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I: Fonètica, Barcelona: iec, 1990 (3a ed., 1998; reimpressió corregida, 1999).
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000039/00000072.pdf
julià-muné, Joan: Fonètica aplicada catalana, Barcelona: Ariel, 2005. prieto, Pilar: Fonètica i fonologia. Els sons del català, Barcelona: uoc, 2014.
recasens, Daniel: Fonètica descriptiva del català, Barcelona: iec, 1991.
vallverdú, Francesc: Elocució i ortologia catalanes, Barcelona: Jonc, 1986.
acadèmia valenciana de la llengua: Gramàtica normativa valenciana, València, 2006 (2008, segona reimpressió).
http://www.avl.gva.es/documents/35882/40728/GNV.pdf/170b7082-ab13-4af7-a527-4ea0d0594749
— Gramàtica valenciana bàsica, València, 2016.
http://www.avl.gva.es/documents/35882/40728/GVB.pdf/5f11842c-9b6c-4909-8a91-cfc115aec30f
badia i margarit, Antoni M.: Gramàtica de la llengua catalana, descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1994.
institut d’estudis catalans: Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
— Ortografia catalana, Barcelona, 2017.
http://www.iec.cat/llengua/documents/ortografia_catalana_versio_digital.pdf
optimot.
http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html
ruaix, Josep: El català complet (3 vols.).
— Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui, 1, Editor J. Ruaix, Moià, 1994.
— Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d’avui, 2, Editor J. Ruaix, Moià, 1995.
— Punts conflictius del català, Barcelona, Barcanova, 1982. salvador, Carles: Gramàtica valenciana, Lletres Valencianes, 1951
(edició de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, de la Generalitat Valenciana, 1982).
sanchis guarner, Manuel: Gramàtica valenciana, València: Editorial Torre, 1950 (edició a cura i amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando, Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1993).
solà, Joan; lloret, M. Rosa; mascaró, Joan; pérez, Manuel (dirs.):
Gramàtica del català contemporani (3 vols.), Empúries, 2002.
universitat de valència, servei de política lingüística: Gramàtica zero, València, 2011.
http://www.spluv.es/PDFS/gramatica_zero.pdf
valor, Enric: Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, «Papers Bàsics», València: Edicions 3i4, 1977.
— La flexió verbal, València: Edicions 3i4, 2003.
acadèmia valenciana de la llengua: Porterval (Portal Terminològic Valencià).
https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv
Diccionari normatiu valencià, València: avl, 2016. http://www.avl.gva.es/lexicval/
alcover, Antoni M.; moll, Francesc B.: Diccionari català-valencià-balear, Editorial Moll.
Diccionari Voramar valencià/castellà, castellà/valencià, Picanya: Voramar Santillana, 1998.
doménech, Josep Lluís i altres: Diccionari bàsic de la comunicació, València: Nau Llibres, 2002.
enciclopèdia catalana: Diccionari castellà-català, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987 (4a ed., 2005).
http://www.enciclopedia.cat/obra/diccionaris/diccionari-castella-catala
— Diccionari català-castellà, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987 (4a ed., 2005).
http://www.enciclopedia.cat/obra/diccionaris/diccionari-catala-castella
— Gran diccionari de la llengua catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
— Gran enciclopèdia catalana, Barcelona: Enciclopèdia catalana. http://www.enciclopedia.cat/
espinal, M. Teresa: Diccionari de sinònims i de frases fetes, Bellaterra: uab, 2004.
Gran Larousse Català, Edicions 62, Barcelona.
grup flaix: Diccionari del català col·loquial: dubtes davant del micròfon, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2009.
institut d’estudis catalans: Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, 2a edició.
martí mestre, Joaquim: Diccionari de fraseologia (segle xvii-xxi), València: puv, 2017.
observatori de neologia: Diccionari de paraules noves. Neologismes recollits a la premsa, Barcelona: Enciclopèdia Catalana 1998.
observatori de neologia / iula:
http://obneo.iula.upf.edu/bobneo/index.php
paloma, Daniel; rico, Albert: Diccionari de dubtes i barbarismes, Barcelona: Grup 62, 2014.
pomares, Joaquim: Diccionari del català popular i d’argot, Barcelona: Edicions 62, 1997.
reig, Eugeni S.: El valencià de sempre, Alzira: Bromera, 2014.
termcat: http://www.termcat.cat/
— Cercaterm.
http://www.termcat.cat/ca/Cercaterm/Fitxes/
— Neoloteca.
http://www.termcat.cat/ca/Neoloteca
verdaguer, Pere: Diccionari de renecs i paraulotes, Perpinyà: El Trabucaire, 1999.
vila, Pep: Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, Barcelona: La Magrana, 1990.
vinyoles, Joan J.: Vocabulari de l’argot de la delinqüència, Barcelona: Millà, 1978.
vinyoles, Joan J.; piqué, Ramon: Diccionari eròtic i sexual, Barcelona: Edicions 62, 1989.
acadèmia valenciana de la llengua: col·lecció «Toponímia dels Pobles Valencians».
— Corpus toponímic valencià, València, 2009.
http://www.avl.gva.es/corpus-toponimic-valencia
— Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana, València, 2015 (juny, 2016, edició digital actualitzada).
http://www.avl.gva.es/documents/31987/58581/MANUALS_03.pdf/bba90551-8722-4a8b-8690-a385145ec91a
— Els gentilicis valencians.
https://www.avl.gva.es/documents/35882/40728/Gentilici.pdf/0952e532-10c3-4f06-b2af-22e97d3e1245
— Els pobles valencians.
— Vocabulari de noms de persona: valencià-castellà, València: avl, 2017 (2a edició).
ccma: Ésadir: gentilicis pertanyents a territoris de la nostra llengua.
— Ésadir: noms propis actuals i de ficció.
enciclopèdia catalana: Gran enciclopèdia catalana.
generalitat de catalunya: Cercador de noms catalans de la Generalitat de Catalunya.
http://justicia.gencat.cat/ca/serveis/cercador_de_noms/
— Equivalències catalanes de noms estrangers.
http://justicia.gencat.cat/web/.content/documents/arxius/noms_estrangers.pdf
— Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya.
govern del principat d’andorra: Nomenclàtor d’Andorra.
institut d’estudis catalans: Municipis de la Franja de Ponent.
http://esadir.cat/back/filelib/documents/Noms_dels_municipis_de_la_Franja_de_Ponent_IEC.pdf
— Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears.
institut d’estudis catalans, universitat de perpinyà: Nomenclàtor toponímic de la Catalunya Nord.
http://esadir.cat/back/filelib/documents/Nomenclator_Catalunya_Nord.pdf
aenor: Audiodescripción para personas con discapacidad visual. Requisitos para la audiodescripción y elaboración de audioguías. une 153020, Madrid: Asociación Española de Normalización y Certificación (aenor), 2005.
— Requisitos para el uso de la lengua de signos española en redes informáticas. une 139804, Madrid: Asociación Española de Normalización y Certificación (aenor), 2007.
— Subtitulado para personas sordas y personas con discapacidad auditiva. Subtitulado a través del teletexto, une 153010, Ma- drid: Asociación Española de Normalización y Certificación (aenor), 2003.
agost, Rosa: La traducció audiovisual: el doblatge, Castelló: Servei de Publicacions de la Universitat Jaume I, 1997.
— Traducción y doblaje: palabras, voces e imágenes, Barcelona: Ariel, 1999.
— «La traducción de la publicidad televisiva: la globalización, catalizadora de cambios en la estrategia traductora», dins Linguistica Antverpiensia 6, p. 295-314, 2007.
— «Traducció audiovisual: reflex de la variació o model lingüístic», dins colón domènech, Germà: Mitjans de comunicació i traducció. Realitat i interpretació, Universitat Jaume I. Servei de Comunicació i Publicacions, p. 9-25, 2016.
agost, Rosa (ed.): «Audiovisual Translation. A Complex and Unstable Field of Research at the Service of All», International Journal of Translation, Bahri Editions, Nova Delhi, 2011.
agost, Rosa; chaume, Frederic (eds.), La traducción en los medios audiovisuales, Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2001.
agost, Rosa; monzó, Esther: Teoria i pràctica de la traducció general. Espanyol-català, Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2001.
agost, Rosa; orero, Pilar; di giovanni, Elena (eds.): Multidisciplinarity in Audiovisual Translation, MonTI 4, 2012.
allué, Fina; evans, Grahame J.: Diccionari de paranys de traducció. Anglès-català. False friends, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999.
arnáiz, Verónica: «Los parámetros que identifican el subtitulado para sordos. Análisis y clasificación», MonTI 4, p. 103-132, 2012.
brugué, Lydia: La traducció de cançons per al doblatge i l’adaptació musical en pel·lícules d’animació, Universitat de Vic, 2013.
castellanos, Carles; lenoir, Françoise: Diccionari de paranys de traducció. Francès-català. Faux amis, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2000.
chaume, Frederic: Doblatge i subtitulació per a la tv, Biblioteca de Traducció i Interpretació 8, Eumo Editorial, Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Vic, Universitat Jaume I, 2003.
— Cine y traducción, Madrid: Cátedra, 2004.
— Audiovisual Translation: Dubbing, Manchester: Ed. Saint Jerome Publishing, 2012.
clark: Joe, Standard Techniques in Audio Description.
https://joeclark.org/access/description/ad-principles.html
comes, Lluís: «El doblatge en català», Quaderns del cac 28, p. 45-51, 2007.
díaz cintas, Jorge: La traducción audiovisual: el subtitulado, Salamanca: Ediciones Almar, 2001.
— Teoría y práctica de la subtitulación (inglés-español), Barcelona: Ariel Cine, 2003.
duro, Miguel (coord.): La traducción para el doblaje y la subtitulación, Madrid: Cátedra, 2001.
El doblatge.
fontcuberta, Joan: «La traducció de guions cinematogràfics», dins Actes del Primer Congrés Internacional sobre Traducció, Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1994.
izard, Natàlia: La traducció cinematogràfica, Centre d’Investigació de la Comunicació, Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992.
ledesma, Iolanda; lópez arnabat, Mercè: «El doblatge», dins II Seminari de Correcció de Textos. La qualitat de la llengua oral en els mitjans de comunicació, a cura de Joan martí i castell, Josep M. mestres i Oriol camps, Barcelona: Servei de Relacions Exteriors de l’iec, p. 47-56, iec, 2003.
llengua i mèdia: La subtitulació del col·loquial, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.
lorenzo, Lourdes; pereira, Ana (eds.): Traducción subordinada (iii). Traducción y publicidad, Vigo: Servizo de Publicacións Universidade de Vigo, 2004.
matamala, Anna: «La accesibilidad en los medios: aspectos lingüísticos y retos de formación», dins pérez-amat, Ricardo; pérez ugena, Álvaro (codir.): Sociedad, integración y televisión en España, p. 293-306, Madrid: Laberinto, 2006.
mutelevista, albist, ainhoa moiua (11/04/2013).
https://www.youtube.com/watch?v=AU546qCMZyg
neves, Josélia; lorenzo, Lourdes: «La subtitulación para sordos, panorama global y preformativo en el marco ibérico», dins Revista de Traductología. Trans II, Màlaga: Universitat de Màlaga, p. 95-114, 2007.
orero, Pilar: «La accesibilidad en los medios: una aproximación multidisciplinar», dins Revista de Traductología. Trans II, Màlaga: Universitat de Màlaga, p. 11-14, 2007.
— «La inclusión de la accesibilidad en comunicación audiovisual dentro de los estudios de traducción audiovisual», dins Quaderns. Revista de Traducció, 12, p. 161-172, Bellaterra: uab Servei de Publicacions, 2005.
http://ddd.uab.es/pub/quaderns/11385790n12p161.pdf
perego, Elisa; bruti, Silvia: Subtitling Today, Cambridge: Cambridge Scholars Publishing, 2015.
pitta, Paulo; férriz, M. del Carmen; gorgori, Rosó: Diccionari de paranys de traducció. Portuguès-català. Falsos amigos, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2012.
ruiz mezcua, Belén; utray, Francisco (coord.): Accesibilidad a los medios audiovisuales para personas con discapacidad, Madrid: amadis 06, Real Patronato sobre Discapacidad, 2007. santamaría, Laura: Subtitulació i referents culturals. La tra- ducció com a mitjà d’adquisició de representacions socials, uab, 2001.
http://www.tdx.cat/handle/10803/5249;jsessionid=E-3154E5CDEBB8A1893395C9BE0AB10F0
sellent, Joan: Misèries i esplendors del doblatge, revista Cultura, gener de 1993.
televisió de catalunya: Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge, Barcelona: Edicions 62, 1997.
turull, Isabel: Diccionari de paranys de traducció. Italià-català. Falsi amici, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001.
valdés, Cristina: La traducción publicitaria: comunicación y cultura, col·lecció «Aldea Global», uv-uji-upf-uab, 15, 2004.
Constitució espanyola 1978.
https://www.boe.es/legislacion/documentos/ConstitucionCATALAN.pdf
Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. 2006.
generalitat valenciana. vicepresidència i conselleria d’igualtat i polítiques inclusives. institut de la dona: Normativa referent a la violència contra les dones.
http://www.inclusio.gva.es/va/web/mujer/normativa-referente-a-violencia-contra-la-mujere6a
— Normativa referent a la igualtat.
http://www.inclusio.gva.es/ca/web/mujer/normativa-referente-a-igualdadd24
Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del servei públic de radiodifusió i televisió d’àmbit autonòmic, de titularitat de la Generalitat.
http://www.dogv.gva.es/datos/2016/07/19/pdf/2016_5748.pdf
Mandat marc de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació previst en l’article 6 de la Llei 6/2016, de 15 de juliol, de la Generalitat, del servei públic de radiotelevisió d’àmbit autonòmic de titularitat de la Generalitat. Publicat en el Butlletí Oficial de les Corts Valencianes. IX Legislatura. Número 156. 22 de febrer de 2017.
http://www.cortsvalencianes.es/BASISCGI/BASIS/BOCV/WEB/IMAGENES_PDF/DDD/2976.pdf
unicef: Principis ètics per a informar sobre la infantesa.
https://www.unicef.org/spanish/media/media_tools_guidelines.htm