Llibre d'Estil

1. Introducció

Els mitjans de comunicació públics valencians tenen el compromís d’informar, formar i entretindre la societat valenciana. Aquesta tasca s’ha de fer en una llengua que tinga en compte, de manera harmònica, les característiques lingüístiques valencianes i la variació lingüística associada amb les diferents situacions comunicatives derivades dels distints tipus de programació.

La realitat és que les llengües no s’usen de manera uniforme, sinó que presenten variacions. Aquesta variació pot estar condicionada per l’usuari d’una llengua i pel context comunicatiu en què usa aquesta llengua.

L’usuari pot presentar tres tipus de variació:

a) de tipus geogràfic, quan ens referim a les característiques lingüístiques degudes a la seua procedència (dialectes);

b) de tipus social, quan aquestes manifesten una manera de parlar associada amb el fet de pertànyer a un grup social (sociolectes o varietats diastràtiques);

c) de tipus històric, quan representen la manera de parlar d’una època determinada (cronolectes).

Però aquest usuari no s’expressa sempre de la mateixa manera perquè sovint, dins del seu bagatge lingüístic, ha de triar opcions lingüístiques per a adaptar-se a les diferents situacions comunicatives en què es troba. És el que es coneix com a variació funcional o registres. En aquesta variació, pensant concretament en els mitjans de comunicació, podem dir que interactuen factors molt diversos:

El gènere i el contingut del discurs: el tipus de programa, el tema o la matèria que s’aborde.

El mode del discurs: la manera com es configura el text d’acord amb el canal que s’utilitza (oral o escrit, i totes les combinacions de codis possibles: escrit per a ser dit, escrit per a ser dit com si no estiguera escrit, etc.).

El nivell de formalitat: la relació del parlant amb el destinatari, determinada pels altres factors assenyalats. Podem parlar de diferents graus de formalitat: elevada, estàndard formal, estàndard informal, col·loquial.

El nivell d’espontaneïtat: el parlant es mostra més o menys espontani, segons el grau de dependència d’un guió establit.

El propòsit i la intencionalitat amb què s’elabora un discurs (informar, persuadir, instruir, dissuadir, etc.).

La capacitat d’un parlant de passar d’un registre a un altre i de saber utilitzar els recursos lingüístics més adequats a cada context comunicatiu és una habilitat que adquireix gràcies a l’ús habitual de la llengua en el seu entorn social. De fet, posa de manifest la competència lingüística que té. En aquest sentit, els professionals de la cvmc han de saber triar el registre adequat per a cada situació comunicativa amb l’objectiu de fer que el valencià que es projecte en els mitjans siga comunicativament efectiu i al mateix temps percebut com a natural, genuí i adequat.

Aquesta situació comunicativa està determinada generalment pels gèneres audiovisuals. Recordem que els gèneres són dispositius de comunicació definits socialment i històricament, amb unes característiques formals determinades i amb uns propòsits comunicatius concrets compartits per la societat o la cultura que els ha produït. Els gèneres audiovisuals poden ser ben diversos (notícies, pel·lícules, reportatges, anuncis, etc.) i poden organitzar el discurs de maneres diferents d’acord amb la tipologia textual que hi predomine (narració, diàleg, descripció, exposició, argumentació, instrucció), encara que sovint les tipologies hi poden estar combinades o superposades. Tot seguit donem una mostra de com es poden manifestar les tipologies textuals en els gèneres:

Diàleg: tertúlies, pel·lícules, sèries.

Narració: notícies, reportatges, retransmissions esportives.

Descripció: programes divulgatius, documentals.

Exposició: debats, notícies, programes divulgatius.

Argumentació: debats, entrevistes.

Instrucció: programes de cuina, campanyes d’informació, publicitat.

Per raons pràctiques, en aquest llibre agruparem els gèneres audio- visuals en quatre grans tipus bàsics o macrogèneres (vegeu els qua- dres de més avall): el macrogènere informatiu (notícies, reportatges, debats, etc.), el macrogènere dramàtic (pel·lícules, sèries, telefilms, etc.), el macrogènere d’entreteniment (concursos, programes d’humor, retransmissions esportives, etc.) i el macrogènere publicitari (anuncis, publicitat institucional, etc.).

En tot aquest procés d’adequació lingüística a la situació comunicativa no hem de perdre de vista que hem de partir d’un model lingüístic de referència. És el que es coneix com a varietat o registre estàndard. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua Gramàtica normativa valenciana (2006: 20), la defineix de la manera següent:

L’estàndard es conforma sobre la base de la funcionalitat comunicativa, que afavoreix els fenòmens més estesos i acceptats en un determinat espai comunicatiu d’una comunitat lingüística, en detriment d’aquells altres que tenen un abast més restringit o que estan menys prestigiats.

Gràcies a l’estàndard, els parlants prenen consciència de la identitat i els límits de la seua llengua, siguen com siguen les distàncies interiors i les dificultats d’intercomprensió entre les varietats regionals, precisament perquè l’estàndard és el registre que més facilita la intercomprensió entre tots ells.

No són admissibles en el registre estàndard expressions excessivament vulgars, castellanismes ni estrangerismes innecessaris. També s’han d’evitar els arcaismes i les expressions molt cultistes. De fet, l’estàndard ha de ser capaç d’integrar formes habituals, naturals i genuïnes de la llengua viva sancionades per la normativa.

Però l’estàndard, encara que sol coincidir amb la llengua normativa, va més enllà en la mesura que no es limita a la reglamentació de caràcter acadèmic. És el resultat d’un procés de difusió i d’acceptació social (l’estandardització) de les convencions acadèmiques que participa en el dinamisme que implica l’ús social de la llengua. Per tant, com més ús fem de la llengua, més es consolidarà aquest model de referència. I això tant en la llengua oral com en l’escrita.

Encara que l’estàndard se sol caracteritzar com a varietat superadora de la variació geogràfica (i també històrica i social) i va associada generalment amb situacions comunicatives formals, factors com ara l’espontaneïtat o l’expressivitat posen de manifest que els límits entre formalitat i informalitat poden esdevindre difusos. En aquests casos, l’estàndard s’adapta lingüísticament a situacions més informals sense arribar a un registre estrictament col·loquial, familiar o vulgar. En el nostre Llibre d’estil, les solucions lingüístiques associades amb aquesta situació solen classificar-se com a acceptables.

Tot i que la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació no té com a objectiu principal ensenyar llengua, en la mesura que els professionals que hi treballen s’expressen en un valencià actual, àgil, adequat i genuí, el model de llengua tindrà una gran acceptació social, aconseguirà l’eficàcia comunicativa que pretén i servirà de model a la societat valenciana.

Els comunicadors dels canals de la Corporació, per tant, han de conéixer quines formes lingüístiques són adequades, recomanables o preferibles, quines són acceptables i quines són inadequades, o no recomanables, per a cada situació comunicativa.

El paper de l’avl, així com també l’ús del valencià en el sistema educatiu, en l’administració, en el camp editorial, en els mitjans de comunicació (orals i escrits) i en molts altres àmbits socials, polítics i culturals, ha ajudat a fixar aquestes jerarquitzacions. Però ara encetem una nova etapa en què l’aplicació (i l’ajust, si escau) d’aquestes recomanacions estilístiques esdevindrà fonamental per a la consolidació de l’estandardització del valencià. En aquest procés serà important trobar un equilibri entre normativa, estàndard i ús real de la llengua.

Els gèneres televisius i radiofònics

Hem classificat els gèneres que solen aparéixer tant en ràdio com en televisió a partir de l’agrupació en macrogèneres informatius, dramàtics, d’entreteniment i publicitaris, i dels condicionants professionals que comporten. Aquests condicionants estan determinats per tres paràmetres que considerem fonamentals per a definir i diferenciar els gèneres que en resulten:

a) els codis que utilitzen (oral, escrit per a ser dit i escrit per a ser dit com si fora oral);

b) el nivell de formalitat que exigeixen dels professionals (formal elevat, estàndard formal, estàndard informal i col·loquial), i

c) el nivell d’espontaneïtat que utilitzen (llengua espontània i llengua no espontània).

Aquests paràmetres no són tancats, hermètics i estables, sinó oberts, flexibles, porosos i canviants.

També és evident que els gèneres són sovint híbrids i heterogenis: per exemple, els programes culturals i divulgatius poden estar destinats a públics molt diferents (públic infantil, juvenil o adult), la qual cosa implicarà un nivell de formalitat diferent conforme a l’audiència. O els programes musicals poden tindre espais molt diversos: des d’informa- ció sobre peces de música clàssica fins a una entrevista en un poble amb membres d’una banda local. En tots els casos, el professional ha de saber ajustar, segons el context i el programa, el model de llengua més adequat per a cada situació comunicativa.

Pel que fa al portal web, aquest és, en realitat, un canal que reprodueix tant la programació televisiva com la radiofònica, si bé ara la modalitat audiovisual es combina amb molta més freqüència amb l’estàndard escrit. En aquest punt també caldrà seguir les pautes que marca el Llibre d’estil per a la llengua escrita.

TELEVISIÓ MACROGÈNERE GÈNERES CODIS NIVELL FORMALITAT NIVELL ESPONTANEÏTAT
Oral Escrit per a ser dit Escrit per a ser dit com si fora oral Formal elevat Estàndard formal Estàndard informal Col·loquial No espontani Espontani
INFORMATIUS Notícies X X X
Reportatges X X X
Debats X X X X
Tertúlies X X X X
Entrevistes X X X X X
Actualitat X X X X
Culturals i divulgatius X X X X X X
Esports X X X
Documentals X X X X
DRAMÀTICS Pel·lícules X X X X X X
Sèries X X X X X
Telefilms X X X X X
Dibuixos animats X X X X
Òpera filmada X X X X
Teatre filmat X X X X X X
ENTRETENIMENT Concursos i realities X X X X
Magazins X X X
Programes d’humor X X X X X
Progr. infantils i juvenils X X X X X
Transmissions esportives i culturals, etc. X X X
Programes musicals X X X
PUBLICITARIS Anuncis X X X X
Campanyes informació X X X X
Publicitat institucional X X X


RÀDIO MACROGÈNERE GÈNERES CODIS NIVELL FORMALITAT NIVELL ESPONTANEÏTAT
Oral Escrit per a ser dit Escrit per a ser dit com si fora oral Formal elevat Estàndard formal Estàndard informal Col·loquial No espontani Espontani
INFORMATIUS Notícies X X X
Reportatges X X X
Debats X X X X
Tertúlies X X X X
Entrevistes X X X X X
Actualitat X X X X
Culturals i divulgatius X X X X X X
Esports X X X
Documentals X X X X
DRAMÀTICS Radionovel·les X X X X X X
ENTRETENIMENT Programes musicals X X X X X X
Programes d’humor X X X X X
Transmissions esportives i culturals, etc. X X X
PUBLICITARIS Anuncis X X X X
Campanyes informació X X X X
Publicitat institucional X X X